Adéu a les armes
Transcrição
Adéu a les armes
ADÉU A LES ARMES 17 d’octubre del 2008 /I CATALUNYA, SETEMBRE DE 1938 - FEBRER DE 1939 el set manari d el p ened ès Adéu a les armes La retirada de Catalunya de les Brigades Internacionals Good bye Spain, Au revoir Espagne, Arrivederchi Spagna, Zegnaj Hiszpanio, Auf viedersehen Spanien, Hasta siempre España... Carles Querol i Rovira carlesquerol.com La decisió voluntària i unilateral del president del Govern de la República, Juan Negrín, anunciada el 21 de setembre de 1938 davant l’Assemblea de la Lliga de Nacions a Ginebra (Suïssa), de posar fi a la participació de les Brigades Internacionals a la guerra d’Espanya responia a raons de política interior i, sobretot, a l’advers context internacional. Aquells voluntaris estrangers que des del juliol de 1936 es van identificar amb la causa republicana i amb la lluita contra el feixisme i es van anar incorporant a l’Exèrcit Popular es trobaven perplexos a finals d’aquell mes de setembre de 1938 davant la decisió irreversible que els obligava a sortir d’Espanya. Juan Negrín coneixia més bé que ningú les adversitats per a la República, tant al front de l’Ebre, on la pèrdua d’homes, de material i de moral feia presagiar una imminent derrota; com en l’escenari internacional, on la política expansiva de Hitler no era contestada d’una forma contundent, sinó que les potències europees semblava que renunciessin a plantejar qualssevol mena de resistència i acceptar, resignadament, les pretensions nazis d’annexionar-se una part de Txecoslovàquia. Quan el 21 de setembre de 1938, en plena batalla de l’Ebre, Negrín va assumir la retirada dels internacionals que lluitaven al bàndol republicà encara tenia l’esperança que França i Gran Bretanya decidissin finalment plantar cara a Hitler i que aquella eventual conflagració pogués afavorir de rebot la causa republicana a Espanya. En tot cas, amb la retirada, Negrín pretenia pressionar Franco perquè ell a la vegada també enviés a casa les unitats italianes i alemanyes de les que disposava, molt més nombroses i més ben equipades que les Brigades Internacionals. Només Mussolini va ordenar una retirada simbòlica de 10.000 legionaris italians, però la resta fins a gairebé vuitanta mil, com veurem, va restar a Catalunya fins ben acabat el conflicte. Aquells mateixos dies, reunits el Fhürer Adolf Hitler, el Duce Benito Mussolini, el primer ministre britànic Arthur Neville Chamberlain i el seu homònim francès Édouard Daladier signaven, finalment el dia 29, l’his- “La vostra sortida del país és una necessitat que ens imposem a nosaltres mateixos per a demostrar a aquesta falsa No Intervenció que la retirada dels voluntaris no és un problema per a la República, i sí que ho és pels feixistes rebels, aliats amb les forces estrangeres [les tropes italianes i nazis enviades per Mussolini i Hitler en ajut de Franco] que pretenen conquerir noves posicions a Espanya”. Fragment del discurs de Juan Negrín, president del Govern de la República, als brigadistas internacionals. L’Espluga de Francolí, 25 d’octubre de 1938 Juan Negrín López (1892-1956), president del Govern de la República. Foto Fundación Juan Negrín tòric Pacte de Munic que, per tal de garantir la pau europea, significava de fet l’acceptació de les pretensions annexionistes de Hitler a Txecoslovàquia i de rebot la definitiva No Intervenció de Gran Bretanya i França a la guerra d’Espanya. Finalment, la inhibició nordamericana va acabar de reblar el clau i els governs de les tres grans democràcies, França, Regne Unit i Estats Units, van perjudicar la causa del govern democràtic espa- nyol, van bloquejar la capacitat de la República per a defensar-se i van abocar-la als braços de la Unió Soviètica. Posats en la tessitura d’haver de triar entre una Espanya feixista de dretes i una Espanya democràtica d’esquerres van fer prevaler l’interès classista. El Secretari adjunt d’Estat nordamericà, Summer Welles, reconeixia el 1944 “De totes les nostres polítiques cegues i aïllacionistes, la més desastrosa va ser l’actitud que vam prendre en la Guerra Civil espanyola [...] en la llarga història de la política internacional de l’administració Roosevelt [Franklin Delano Roosevelt, president dels Estats Units entre 1932 i 1945], no hi ha hagut, em sembla, cap error més clamorós que la política que va adoptar durant la Guerra Civil d’Espanya”. Les Brigades Internacionals L’ajut de l’Alemanya nazi i de la Itàlia feixista a l’alçament Un grup de voluntaris estrangers a la guerra d’Espanya travessant desarmats la frontera del Portús, enarborant la bandera de les Brigades Internacionals: l’estrella de tres puntes sobre els colors republicans, vermell, groc i lila. Febrer de 1939. Foto de Henry Buckley. Fons Henry Buckley. Arxiu Comarcal de l’Alt Penedès de la Generalitat de Catalunya (ACAPGC) militar del general Franco, i la política de neutralitat, promoguda per Gran Bretanya i acceptada per França i Estats Units, va propiciar que la Internacional Comunista, tant a Moscou com a París, es plantegés com podia ajudar la República espanyola en aquelles circumstàncies d’aïllament tan adverses. Dos mesos després que Franco s’alcés en armes contra la legalitat democràtica, exactament el 18 de setembre de 1936, el Komintern (Tercera Internacional) reunit a Moscú va decidir propiciar que voluntaris de tot el món viatgessin a Espanya per incorporar-se a l’Exèrcit de la República. Segons les estimacions més fiables, entre 32.000 i 35.000 voluntaris internacionals (veure requadre adjunt) integrats a la 11a Brigada Thaelman, la 12a Brigada Garibaldi, la 13a Brigada Dombrowski, la 14a Brigada La Marsellesa, la 15a Brigada Lincoln – Washington i les 129a i 150a Brigades van participar des del mes d’octubre de 1936 fins principis de febrer de 1939 en tots els fronts de guerra en territori espanyol. Si bé hi ha alguns historiadors que xifren el total dels brigadistes a l’entorn dels 50.000, molt per sobre de la xifra més ajustada d’entre 32.000 i 35.000, hi ha un cert consens en què mai no van superar els 20.000 el nombre dels que van lluitar simultàniament. També hi ha coincidència en què les víctimes mortals assolissin la xifra de 13.000 combatents estrangers. (Continua a la pàgina següent) ADÉU A LES ARMES II / 17 d’octubre del 2008 CATALUNYA, SETEMBRE DE 1938 - FEBRER DE 1939 NOMBRE APROXIMAT DE BRIGADISTES INTERNACIONALS QUE VAN LLUITAR DE FORMA INTERMITENT A LA GUERRA D’ESPANYA CONTRA EL FEIXISME (Octubre de 1936 – Febrer de 1939) Francesos .......................................................8.962 Polonesos........................................................3.113 Italians...........................................................3.002 Nord-americans.............................................2.341 Alemanys........................................................2.217 Dels països balcànics.....................................2.095 Britànics.........................................................1.843 Belgues...........................................................1.722 Austríacs.........................................................1.400 Txecs...............................................................1.066 Dels països bàltics............................................892 Escandinaus......................................................799 Holandesos........................................................628 Hongaresos........................................................528 Canadencs.........................................................512 Suïssos................................................................408 Portuguesos.......................................................134 Altres països....................................................1122 TOTAL...........................................................32.784 (Ve de la pàgina anterior) Franco, per la seva banda, va integrar en el Cuerpo de Ejército Marroquí, a més de les forces regulars del nord d’Àfrica, a sanguinaris legionaris marroquins i mercenaris africans procedents dels territoris d’Ifni i Sàhara, amb un total de 75.000 homes. Comptava, també, amb els 500 o 800 avions, tancs i material de la Legió Cóndor enviada per Hitler amb un total de 20.000 efectius humans més. Pel que fa a la participació italiana, el corresponsal del The Daily Telegraph, Henry Buckley, informava que “no disposo de la informació necessària per a conèixer la composició exacte de l’exèrcit italià, ni encara menys la proporció d’infanteria motoritzada, tancs, tanquetes, carros blindats i unitats d’artilleria motoritzada que es van utilitzar per aconseguir un desplegament tan efectiu [...] Acta dels acords de la reunió del Komintern celebrada el 18 de setembre de 1936 a Moscou. La brutícia acumulada a les lletres de la màquina d’escriure, el desgast de tant utilitzar-les, un excés de tinta, o bé tot plegat, dificulta la lectura. Malgrat això, al punt 7 s’indica que caldrà “reclutar voluntaris que tinguin experiència militar per ser enviats a Espanya amb treballadors de tots els països”. Fons de l’autor M’imagino que el nombre de soldats italians era de quaranta mil, amb vint mil homes més dedicats al transport, l’artilleria i tropes de reserva”. (Ara sabem que el total d’efectius italians van ser de 73.000 homes i uns altres 5.700 per a l’aviació, que a més Mussolini va facilitar a Franco 700 avions, entre 100 i 200 carros blindats, 2.000 canons, 1.500 morters, 3.500 metralladores i gairebé 7.500 vehicles). Per tal de tenir una perspectiva global de quina va ser la presència de tropes estrangeres en territori espanyol entre 1936 i 1939, cal afegir que la contribució de la Unió Soviètica en favor de la República es va concretar en uns 7.000 o 8.000 homes, 627 avions, 390 carros i vehicles blindats, un miler de peces d’artilleria i 379.000 fusells. A finals del mes de setembre de 1938, encara lluitaven a Catalunya uns deu mil brigadistes que es van anar agrupant en diversos indrets per a fer efectiva la seva retirada. La meitat d’ells, no obstant, van desobeir les ordres ja que no podien tornar als seus països d’origen sense caure sota la repressió feixista i es van incorporar a diferents unitats de El vaixell de càrrega Ciudad de Barcelona va realitzar diversos viatges de Marsella a València per traslladar els voluntaris internacionals. A la primavera de 1938 va ser enfonsat per la flota italiana o alemanya. Hi van morir una trentena de voluntaris. Fons de l’autor l’Exèrcit Popular fins que o bé van resultar morts o ferits en combat, van caure presoners de l’exèrcit franquista o van sortir, finalment, per la frontera francesa els darrers dies de la guerra a Catalunya. Uns cinc mil brigadistes, que malgrat l’ordre de retirada havien decidit romandre a Espanya, van tancar el camí de l’èxode dels refugiats civils: italians, alemanys, austríacs, hongaresos, romanesos, polonesos, txecs i iugoslaus havien lluitat fins el final. Van travessar la frontera amb més de tres-cents mil espanyols que fugien a França. La Torre de Fontaubella, 16 d’octubre de 1938 Aquest va ser el primer dels grans actes de comiat a les Brigades Internacionals que es van organitzar a Catalunya el mes d’octubre de 1938. La intenció del Govern de la República era demostrar amb fets la decisió presa per Negrín de retirar els voluntaris estrangers. Per això, es va convocar als fotògrafs i als corresponsals de guerra inter- La concentració i desfilada a la Torre de Fontaubella ( Priorat ) va ser el preludi dels actes de comiat que es van celebrar el mes d’octubre de 1938. La instantània es va captar al quilòmetre 1 en direcció a Pradell de la Teixeta. Al fons, la Mola de Colldejou. Foto Robert Capa. ICP nacionals perquè informessin, exhaustivament, de l’acte que se celebraria a les rodalies de Falset, prop de Barcelona, com s’indicà en la nota de convocatòria a la premsa. Ni en aquest cas ni en el que tingué lloc nou dies després a l’Espluga de Francolí es va alertar la població civil, més aviat el contrari, es van organitzar d’incògnit per tal d’evitar que els quintacolumnistes informessin l’enemic. Els voluntaris britànics, canadencs, nord-americans, llatinoamericans i cubans de la Brigada XV; els batallons de parla alemanya de la Brigada XI i els eslaus de la Brigada XIII, que dos mesos després de l’ofensiva del 25 de juliol havien reculat travessant l’Ebre, atenent la decisió presa per Negrín, van retornar als seus campaments del Priorat, a prop de Marçà, de Falset i de Pradell de la Teixeta, respectivament. Entre el 21 i el 24 de setembre els brigadistes havien sofert moltes baixes. Així, entre els 337 voluntaris del batalló britànic va haver-hi 14 morts, 24 ferits i 132 desapareguts. A més, 31 van ser declarats desertors. En una gran esplanada a peu de carretera, situada a un quilòmetre de La Torre de Fontaubella en direcció de Pradell de la Teixeta, es van concentrar els voluntaris per a la desfilada militar. Edwin Rolfe a la seva obra The Lincoln Batallion descriu així l’indret: “El comiat va tenir lloc en una vall dominada per una muntanya que els nord-americans mai no oblidarem: l’enorme massa esquitxada de pins i arbustos, coronada pel gran penya-segat blanc sobre el cim del qual, aquell dia, com molts dels dies durant els quals els nord-americans havíem instruït els joves camarades espanyols, els núvols es van trencar i van davallar tot onejant”. Els comandaments de les brigades André Marty, Hans Kahle, Luigi Gallo [Luigi Longo (1900-1980), comissari polític comunista de les brigades que va canviar el seu cognom a la guerra d’Espanya] i Ludwig Renn que presidien l’acte, van pronunciar els discursos de rigor i van repartir Carnets d’Honor als voluntaris. Al final de l’acte i després de dipositar les seves armes en un camió, van desfilar al so d’una banda militar que va interpretar (Continua a la pàgina IV) Les tropes de les brigades internacionals concentrades en una gran esplanada a peu de carretera, entre la Torre de Fontaubella i Pradell de la Teixeta ( Priorat ). Foto de Robert Capa. Magnum Photos/Contacto 17 d’octubre del 2008 ADÉU A LES ARMES / III CATALUNYA, SETEMBRE DE 1938 - FEBRER DE 1939 Les democràcies occidentals es desentenen del destí de la Segona República espanyola La Guerra Civil espanyola va propiciar l’alineació de l’Alemanya nazi i de la Itàlia feixista a favor de Franco, mentre les potències democràtiques europees, principalment Gran Bretanya i França, van optar per la No Intervenció. La conseqüència en l’àmbit internacional va comportar que només la Unió Soviètica, i en menor mesura Mèxic, recolzessin la República Espanyola. D’esquerra a dreta, els quatre dictadors que entre 1936 i 1939 van determinar el final de la Segona República: Adolf Hitler, el qual de 1933 a 1945 va exercir successivament els càrrecs de canceller, cap del govern i cap d’estat d’Alemanya; Benito Mussolini, primer ministre italià entre 1922 i 1943; Francisco Franco, general colpista que el 18 de juliol de 1936 s’alçà en armes contra la República democràtica i que el 1939 va establir una dictadura que perdurà fins el 1975; i Josef Stalin, el màxim dirigent de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS) i del Partit Comunista de la Unió Soviètica entre 1920 i 1953. A la fila de sota, el primer ministre britànic, Arthur Neville Chamberlain, i el seu homònim de la República Francesa, Édouard Daladier, que es van desentendre d’Espanya quan més ho necessitava signant amb Hitler i Mussolini el Pacte de Munic el 28 de setembre de 1939. Des de la llunyania, el president nord-americà Franklin Delano Roosevelt també va optar per mirar cap a una altra banda. Fotos del fons de l’autor. Benito Mussolini Adolf Hitler Arthur Neville Chamberlain Josef Stalin Édouard Daladier Francisco Franco Franklin Delano Roosevelt ADÉU A LES ARMES IV / 17 d’octubre del 2008 CATALUNYA, SETEMBRE DE 1938 - FEBRER DE 1939 (Ve de la pàgina II) marxes i himnes internacionals, espanyols i catalans. Les Masies de l’Espluga de Francolí, 25 d’octubre de 1938 “A les dues de la matinada vaig marxar de Marçà cap a l’estació sota una violenta tempesta. Als cinc minuts de sortir ja estava xop com un peix. Tota la nit en un vagó amb goteres, sense finestres, una nit horrible, homes insomnes i arraulits, congelats i tremolant, bancs de tercera classe ben durs fins a l’Espluga”. Així va descriure al seu diari personal Men in Battle el brigadista nord-americà Alvah Bessie el viatge en tren dels voluntaris internacionals fins a l’Espluga de Francolí on van arribar a les 8 del matí del 25 d’octubre. Es van desplaçar a peu fins un conjunt d’immobles del balneari Hotel Villa Engracia del barri de Les Masies on s’hi havia instal·lat un hospital militar de campanya. Al pati porxat es van concentrar uns centenars de voluntaris desarmats que es van situar de cara a una galeria superior on s’havia instal·lat un gran plafó amb l’emblema de les Brigades Internacionals i diverses pancartes amb llegendes al·lusives al paper dels voluntaris a la guerra d’Espanya. En el torn dels parlaments van intervenir el President del Govern de la República, Juan Negrín (veure el text íntegre del seu discurs en el requadre adjunt), el general Vicente Rojo, el coronel Juan Modesto, el tinent coronel Enrique Líster i el dirigent brigadista francès André Marty. Tots van manifestar el seu reconeixement als voluntaris internacionals i els van assegurar que no havien lluitat en va. Negrín va anunciar que els brigadistes obtindrien la nacionalitat espanyola després de la guerra, una promesa que no es va complir fins el 1996. Al final de l’acte oficial, els assistents van cantar La Internacional i van dinar i ballar al pati porxat del balneari. Un gran desplegament de corresponsals de premsa i fotògrafs nacionals i internacionals convocats en aquesta ocasió a Montblanc, a prop de Barcelona van immortalitzar aquell acte de l’Espluga de Francolí i van donar-lo a conèixer arreu del món. Avinguda Diagonal de Barcelona, 28 d’octubre de 1938 Per iniciativa de la subsecretaria de l’Exèrcit de Terra s’organitzà a la capital catalana un acte apoteòsic d’homenatge i comiat als brigadistes que va aplegar tres-cents mil barcelonins a l’Avinguda del 14 d’abril (la Diagonal), al Passeig de Gràcia i a la Plaça de Catalunya. Per tal d’evitar que l’aviació franquista pogués bombardejar o metrallar les tropes, l’acte es va anunciar públicament mitja hora abans a través de la megafonia mòbil que recorregué els principals carrers de la ciutat mentre diverses esqua- El coronel republicà Juan Modesto Guillotto adreçant-se a les tropes internacionals concentrades al pati porxat del balneari Hotel Villa Engracia. 25 d’octubre de 1938. Foto de Henry Buckley. Fons Henry Buckley. ACAPGC El recinte del balneari Hotel Villa Engracia, que s’havia convertit en hospital de campanya, comptava amb un pati interior prou gran on els brigadistes podien passar desapercebuts aquell matí del 25 d’octubre de 1938. Foto de Henry Buckley. Fons Henry Buckley. ACAPGC El fotògraf francès Jean Moral treballava a la guerra d’Espanya per ParisSoir i Paris Match. El 25 d’octubre va captar l’acte de comiat a les Brigades Internacionals a l’Espluga de Francolí. Els voluntaris estrangers que no van trobar parella femenina per ballar al final de l’acte no es van resignar. Foto de Jean Moral dretes d’avions Xatos i Mosques republicans protegien l’espai aeri barceloní. A dos quarts de cinc de la tarda en punt, precedits d’un batalló d’infanteria i d’unitats de desembarcament de l’esquadra i dels serveis de metralladores de la defensa costanera, i d’un grup de combatents de l’Ebre, els brigadistes internacionals desarmats, que havien arribat d’incògnit el dia anterior, van desfilar en formació, mentre les barcelonines i els barcelonins els homenatjaven amb pancartes, banderes, garlandes i rams de flors i arcs de llorer. Tancaven la desfilada un grup de ferits mutilats. El corresponsal del The New York Times, Herbert Matthews, recordava vuit anys després a la seva obra The Education of a Corresponded “El 28 d’octubre es va celebrar una darrera desfilada a Barcelona, els internacionals, malgrat les circumstàncies, van abandonar Espanya invictes, i malgrat que les tropes que pocs mesos després van desfilar per aquella mateixa Diagonal vagin ser els italians, els alemanys, els moros, els falangistes, els carlins i els legionaris estrangers (es refereix com el lector haurà deduït a l’exèrcit franquista), els seus passos marcials no ofegarien els ideals d’aquells homes que van venir de llunyans indrets del món per combatre el feixisme”. La llotja presidencial s’instal·là a l’espai de l’actual Plaça de Francesc Macià on s’hi van reunir, entre Els brigadistes es van reunir mig d’incògnit per evitar que l’aviació franquista pogués bombardejar-los mentre celebraven l’acte de comiat. Foto de Henry Buckley. Fons Henry Buckley. ACAPGC La banda militar que va amenitzar el ball al pati del balneari de l’Espluga de Francolí. Foto de Jean Moral El president del govern de la República, Juan Negrín, rodejat dels caps de l’Exèrcit Popular davant l’accés al recinte de l’Hotel Villa Engracia de l’Espluga de Francolí. S’identifica a l’extrem esquerre el general Vicente Rojo; ben bé a la dreta de Negrín, els coronels Juan Modesto i Enrique Líster; i d’esquena, en primer terme, amb les mans a l’esquena sostenint la seva boina, el cap brigadista André Marty. Entre la resta hi havia el coronel Antonio Cordón, el comissari general Bibiano Fernández Osorio y Tafall i el cap brigadista Luigi Longo. Foto de Henry Buckley. Fons Henry Buckley. ACAPGC d’altres, el President de la República, Manuel Azaña, el President del Govern, Juan Negrín, el President de la Generalitat, Lluís Companys, així com el general Vicente Rojo, la dirigent comunista Dolores Ibàrruri i els caps del batallons internacionals, entre els quals destacava André Marty. Mentre durà la desfilada van sonar, repetidament, La Internacional i El Himno de Riego, però en cap cas Els Segadors, una mostra més de la irrellevància que tenia el Govern de la Generalitat en aquelles circumstàncies. El discurs que aquella tarda va pronunciar Dolores Ibàrruri, La Pasionaria, és una de les peces oratòries més entranyables que ella va pronunciar al llarg de la Guerra Civil (veure un fragment del seu discurs en el requadre adjunt). Els mateixos protagonistes que quan van arribar a Espanya mostraven un esperit combatent i una certesa en la victòria final traspuaven, en aquella ocasió, un aire de decepció i de derrota i també d’incertesa davant el futur que els esperava als seus països d’origen (Alemanya, Itàlia, Polònia, Àustria i Txecoslovàquia) on s’havien instaurat règims nazis o feixistes. A Between the Bullet and the Lie, un altre corresponsal nord-americà, Cecil Eby, comentava que els brigadistes “[...] amb mantes enrotllades sobre l’espatlla dreta, amb tot tipus (Continua a la pàgina VII) 17 d’octubre del 2008 ADÉU A LES ARMES CATALUNYA, SETEMBRE DE 1938 - FEBRER DE 1939 /V VI / ADÉU A LES ARMES CATALUNYA, SETEMBRE DE 1938 - FEBRER DE 1939 17 d’octubre del 2008 ADÉU A LES ARMES 17 d’octubre del 2008 / VII CATALUNYA, SETEMBRE DE 1938 - FEBRER DE 1939 El voluntari britànic Malcolm Dunbar (1912-1962), Cap d’Operacions de la XV Brigada Internacional Lincoln desfilant amb posat marcial per la Diagonal de Barcelona el 28 d’octubre de 1938. Havia estat alumne del Trinity College de Cambridge. Foto inèdita de Henry Buckley. Fons Henry Buckley. ACAPGC Manuel Azaña, president de la República, i Juan Negrín, president del Govern, accedint a la llotja principal de la plaça de Francesc Macià des d’on van presenciar la desfilada dels brigadistes el 28 d’octubre de 1938. El president de la Generalitat, Lluís Companys, també s’hi trobava present si bé en un segon terme. Foto inèdita de Henry Buckley. Fons Henry Buckley. ACAPGC Barcelonines i barcelonins de totes les edats es van concentrar a la Diagonal, el Passeig de Gràcia i la Plaça de Catalunya per homenatjar i acomiadar les Brigades Internacionals el 28 d’octubre de 1938. Foto inèdita de Henry Buckley. Fons Henry Buckley. ACAPGC Voluntaris estrangers desfilant per la Diagonal de Barcelona. Enarboren una estrella de tres puntes, l’emblema de les Brigades Internacionals. Foto inèdita de Henry Buckley. Fons Henry Buckley. ACAPGC A l’actual plaça de Francesc Macià, a la Diagonal de Barcelona, les autoritats de l’Estat i de la Generalitat van homenatjar les tropes internacionals. Foto de Henry Buckley. Fons Henry Buckley. ACAPGC Els balcons es va emplenar de barcelonines i barcelonins, mentre d’altres s’enfilaven als fanals de l’enllumenat per victorejar les tropes. Foto inèdita de Henry Buckley. Fons Henry Buckley. ACAPGC (Ve de la pàgina IV) de calçat que es pugui imaginar i amb els uniformes apedaçats i deslluïts pel temps, passaven davant nostre, alguns somrient i altres tots seriosos, en columna de vuit i anant gairebé al pas”. Frontera del Portús, entre el 7 i el 9 de febrer de 1939 Els darrers cinc mil brigadistes que s’havien vist obligats a romandre a Espanya van sortir finalment del país entre el 7 i el 9 de febrer de 1939 quan l’exèrcit i els gendarmes francesos els van obrir les fronteres. Eren alemanys, austríacs, italians (i també polonesos i ioguslaus) que havien quedat bloquejats a la frontera, assetjats en un cul-de-sac per les forces franquistes i convençuts que si retornaven als seus països d’origen on imperava el nazisme i el feixisme serien detinguts, empresonats i probablement executats per la seva participació en la guerra contra Franco. (Veure en aquest mateix número l’entrevista als brigadistes austríacs Hans Landauer i Gerhard Hoffmann). Els brigadistes francesos ja havien marxat el 12 de novembre per la frontera de Portbou; el 2 de desembre ho va fer un grup de 327 voluntaris nord-americans i quatre dies després un altre con- tingent de 306 britànics. L’historiador Andreu Mayayo relata com aquell 7 de febrer a la frontera del Portús “Uns 500 italians, desarmats i vestits de civil, encapçalaren el pas dels interbrigadistes. Abans de passar a territori francès, una companyia de carrabiners presentà armes i els italians lliuraren la bandera de la Brigada Garibaldi a Luigi Gallo. Traspassada la línia fronterera, els esperaven els oficials comissionats per la Societat de Nacions, a qui Morandi (es refereix al tinent coronel brigadista italià Aldo Morandi) lliurà la seva pistola. Tot seguit demanà asil a les autoritats franceses. Els interbrigadistes passaren en formació davant un grup de gendarmes que feien els honors”. Entre els corresponsals i fotògrafs que van presenciar aquelles escenes s’hi trobava el corresponsal del The Daily Telegraph, el britànic Henry Buckley, que un any després va escriure a les seves memòries Life and Death of the Spanish Republic “Avui segueixo pensant que allò que els meus ulls van veure no era la realitat, sinó només un malson.[...] La primera onada de refugiats, la qual va assolir la xifra de quatre cents mil, va arribar al poble fronterer del Portús el 30 de gener. Recordo que la carretera era plena a vessar de carretons, carros de mules i qualssevol altre vehicle de rodes que hom es pugui imaginar. Els francesos no deixaven passar cap mena de vehicle, la qual cosa va provocar un enorme embús. Es remorejava que Franco havia entrat ja a Figueres i aquell rumor havia provocat un allau de gent en direcció a la frontera.[...] Veiem arribar a aquells soldats fins al lloc fronterer, alguns simplement destrossats pel cansament, altres afamats, altres ferits de gravetat, alguns amb membres del seu cos gangrenats, tots plens de brutícia, de fang i de misèria, i veiem com els soldats francesos els feien retrocedir qui sap cap a on. Per si encara no n’hi hagués prou -afegeix Buckley- va començar a ploure, primer suaument, però cada vegada amb més i més intensitat, de (Continua a la pàgina IX) VIII / ADÉU A LES ARMES CATALUNYA, SETEMBRE DE 1938 - FEBRER DE 1939 17 d’octubre del 2008 ADÉU A LES ARMES 17 d’octubre del 2008 / IX CATALUNYA, SETEMBRE DE 1938 - FEBRER DE 1939 Camí de la frontera, militars i civils es desplacen a peu, a cavall i en vehicles a motor. Foto inèdita de Henry Buckley. Fons Henry Buckley. ACAPGC Soldats i gendarmes francesos escorcollant els soldats republicans, nacionals i internacionals, per evitar que entrin al seu país amb armes de foc. Foto inèdita de Henry Buckley. Fons Henry Buckley. ACAPGC Abans d’entrar en territori francès els brigadistes van haver d’abandonar el seu armament. Foto del fons de l’autor (Ve de la pàgina VII) forma que aquelles cortines d’aigua no feien més que augmentar l’espectacle dantesc al qual assistíem impotents i horroritzats, De res va servir que Molesworth (era un brigadier enviat per la Societat de Nacions per a verificar el pas de la frontera de les tropes brigadistes) protestés davant la gendarmeria. Es van encongir d’espatlles i li van dir simplement que estaven obeint ordres”. Camps d’internament d’Argelers i Sant Cebrià. Febrer de 1939 De la frontera francesa, els brigadistes van ser traslladats als camps d’internament d’Argelers i Sant Cebrià. S’ha calculat que només al camp de Sant Cebrià se n’hi van recloure, inicialment, més de tres mil. “Quan aquells desgraciats van poder travessar finalment la frontera -recorda Henry Buckley a les seves memòries- van ser conduïts a uns camps prop del mar. Aquells descampats eren només això, terrenys empantanegats que s’inundaven quan plovia i que eren assotats per turmentes de sorra quan bufava el vent a la platja. Gairebé no hi havia cap cabana on refugiar-se. Els homes havien de cavar forats a la sorra, vivien en caus com a animals per a protegir-se de les pluges i el fred. No Tropes internacionals desarmades i en formació (a l’esquerra de la imatge) honoren la columna que avança cap a la línia fronterera del Portús. Foto de Henry Buckley. Fons Henry Buckley. ACAPGC Dos brigadistes britànics en el moment de travessar la frontera del Portús. Foto Henry Buckley. Fons Henry Buckley. ACAPGC El corresponsal de guerra britànic Henry Buckley a l’esquerra de la imatge, entrevistant un observador militar de la Lliga de Nacions als camps d’internament de Sant Cebrià o Argelers. Febrer de 1939. Foto d’autor no identificat. Fons Henry Buckley. ACAPGC hi havia aigua potable i va ser per això que la disenteria es va estendre entre la població de refugiats. El servei mèdic era pràcticament inexistent, de forma que setmanes després d’haver-hi arribat molts ferits encara no havien estat atesos. Algunes dones i nens van ser confinats a d’altres indrets, però molts sofriren els rigors d’aquells mals anomenats camps d’internament i ben anomenats camps de concentració. Només es veien soldats senegalesos que patrullaven amb porres de fusta i la cavalleria de l’Exèrcit francès que controlava aquells recintes brandant els sabres a la més petita provocació, perquè ningú no tingués cap mena de dubte de la situació en què es trobava. I així, un mes després que la guerra s’hagués acabat, gent que en la seva vida anterior eren advocats, arquitectes o metges, s’havien convertit en aquesta nova vida a Argelers o Sant Cebrià els noms d’aquelles ratoneres en animals que vivien en caus que ells mateixos havien construït com si fossin talps a la sorra. Deambulaven tot el dia amb aspecte desendreçat i abatut, sense saber on posar-se quan van arribar les pluges de primavera. Mai no m’havia sentit tan deprimit, perquè aquest mig milió d’homes que deambulaven perduts per aquells camps representaven el punt límit a què havia arribat el gènere humà, assenyalava no un passat evident la Guerra Civil espanyola, sinó, per estrany que pugui semblar, cap al futur, una visió de futur en el que tots els veritables demòcrates acabaríem d’aquesta manera, empresonats en grans camps de concentració, tancats i aïllats per a no contaminar amb les nostres idees la resta de la humanitat”. A més dels camps d’Argelers i Sant Cebrià amb una població de cent mil i cent cinquanta mil reclosos, respectivament, el 18 de febrer es van obrir el camps de Bram on s’hi van tancar disset mil homes i el de Barcarés on hi van ser destinats cinquanta mil. Els mesos de març, abril i maig van entrar en (Continua a la pàgina següent) ADÉU A LES ARMES X/ 17 d’octubre del 2008 CATALUNYA, SETEMBRE DE 1938 - FEBRER DE 1939 Un brigadista internacional observa la platja d’Argelers o de Sant Cebrià on es van aixecar els camps d’internament per als refugiats republicans, mentre al costat seu dos refugiats intenten bastir una cabana amb una manta. Al diari que porta a les mans s’informa dels darrers esdeveniments a Espanya. Foto inèdita de Henry Buckley. Fons Henry Buckley. ACAPGC (Ve de la pàgina anterior) funcionament, respectivament, els camps de Set-Fonts, amb quinze mil exiliats; el de Gurs, amb vint-i-sis mil i el d’Agde amb vint-i-quatre mil. I després... Alguns brigadistes italians endarrerits van ser capturats per les tropes franquistes abans de travessar la frontera i van ser afusellats immediatament, com explicava al seu diari el Ministre d’Afers Exteriors italià Galeazzo Ciano el 22 de febrer de 1939 “La situación en Cataluña es buena. Franco la mejora con una cuidada y severa limpieza. También han sido detenidos muchos italianos, anarquistas y comunistas: se lo digo al Duce (es refereix al seu sogre, Benito Mussolini) que me ordena que los haga fusilar y añade: los muertos no cuentan la historia”. La premoció de Henry Buckley que aquells camps d’internament s’estendrien per tot el món no va tardar en acomplir-se. Acabada la Guerra Civil espanyola començà la dictadura franquista i la Segona Guerra Mundial. Als camps d’internament d’Argelers, Sant Cebrià, Agde, Set-Fonts, Bram, Barcarés i Gurs els van substituir, molt aviat, els que Franco va habilitar per als derrotats republicans a l’interior d’Espanya en forma de destacaments penals -com el de Barracas a Castelló, on va ser destinat el vilafranquí Josep Morató i Rovirosa, o el de Puerto Pesquero on van recloure un altre veí de Vilafranca, Josep Ventura i Ferrer-; colònies penitenciàries militaritzades -com la del Canal de Guadalquivir-, batallons disciplinaris de treballadors -com el del Valle de los Caídos o els de Manresa, Torroella de Montgrí, Salt i Algesires on el sadurninenc Jaume Pinyol i Tubella va ser destinat- i tallers penitenciaris escampats per tota la geografia peninsular així com a les illes Balears i Canàries. La llista sinistra la continuarien els nazis a A la sorra de les platges dels camps d’Argelers i Sant Cebrià es van enterrar milers de refugiats que hi van morir, entre els quals hi havia brigadistes internacionals. A la imatge, unes mantes tapen els cossos d’un parell de cadàvers. Foto Henry Buckley. Fons Henry Buckley. ACAPGC Auschitwz, Mathausen, Dachau, Sachsenhausen, Buchenwald, Flossenbuerg, Ravensbruech; i els terribles gulags estalinistes a la Unió Soviètica, la relació completa dels quals segueix sent un dels secrets que la caiguda del mur de Berlín no va desvetllar. El més tristament famós va ser el de Nóvy Ierusalim on fou deportat l’escriptor rus Alexander Solchenitizin, premi Nobel de Literatura el 1970, mort el passat 3 d’agost a Moscou. (Quan des de la capital russa vaig conèixer a l’instant la seva defunció a través de la cadena CNN, se’m va tornar a fer palès l’horror estalinista que ell va denunciar a la seva obra Arxipèlag Gulag). Els brigadistes internacionals supervivents van ser concentrats el mes de maig de 1939 al camp de Gurs. Alguns hi van morir, molts d’ells van ser traslladats posteriorment a camps nazis, d’altres van col·laborar amb la Resistència contra l’ocupació francesa i la resta van tornar als seus països d’origen on patirien la repressió. Quan s’alçà el teló de la Segona Guerra Mundial van tornar a agafar les armes. El camp d’internament de Gurs en fase de construcció, l’abril de 1939. El mes següent hi van ser traslladats els brigadistes internacionals. Al fons, els Pirineus nevats. Foto del fons de l’autor Les tropes nazis victorioses de la Legió Cóndor que havien combatut al bàndol franquista no van marxar d’Espanya fins a finals del mes de maig de 1939. La foto correspon a la desfilada que es va celebrar el 25 de maig a la ciutat de Vigo, poc abans d’embarcar en destinació a Alemanya. Observi’s el contrast entre la marcialitat dels vencedors i la resta de fotografies dels vençuts. Foto Pacheco Amb uns llistons de fusta i unes mantes els refugiats van construir les seves tendes de campanya a la sorra de les platges d’Argelers i Sant Cebrià. Foto de Henry Buckley. Fons Henry Buckley. ACAPGC El filòsof francès Albert Camus, gran activista de la causa republicana, va resumir el sentiment d’aquells milers de voluntaris que es van mobilitzar per lluitar contra el feixisme: “Va ser a Espanya on la meva generació va aprendre que es pot tenir raó i ser derrotat, que la força pot destruir l’ànima i que a vegades el coratge no obté cap mena de recompensa. Això és el que explica perquè tanta gent, tot el món sencer, sent el drama d’Espanya com una tragèdia personal”. Un altre simpatitzant de les Brigades Internacionals, l’escriptor jueu nord-americà Alfred Kazin va escriure “Espanya no és el meu país, però la Guerra Civil espanyola, com la que la va venir després, va ser la “meva” guerra. Allí hi vaig perdre amics. Hi vaig perdre l’esperança que es pogués aturar Hitler abans de la Segona Guerra Mundial. Hi vaig perdre la tolerància que encara em pogués quedar pels comunistes després dels judicis i de les purgues de Moscou. Els destructors de la República espanyola, però, sempre serien els meus enemics”. Grup de voluntaris de la Brigada Lincoln a bord del vaixell SS Harding amb destinació a Nova York, el desembre de 1938. Gentilesa de Tamiment Library, New York, New York University, ALBA, Small Photographic Collections Cinc mesos després de la Guerra Civil Espanyola l’exèrcit del Tercer Reich va envair Polònia. També en aquesta oportunitat França i el Regne Unit es van abstenir d’intervenir en el conflicte. Foto d’un venedor londinenc de diaris amb els cartells que anunciaven la invasió de Polònia, del fons de l’autor 17 d’octubre del 2008 ADÉU A LES ARMES / XI CATALUNYA, SETEMBRE DE 1938 - FEBRER DE 1939 Geografia de la retirada a vuit comarques catalanes De l’Ebre als seus països d’origen, o als camps d’internament del sud de França, la retirada dels brigadistes internacionals va recórrer diverses comarques catalanes. Els escenaris bèl·lics de 1938 i 1939 a la Ribera d’Ebre, el Priorat, la Conca de Barberà, Barcelona, el Penedès, el Gironès, el Vallespir i el Llenguadoc-Rosselló tal i com eren fa setanta anys i tal i com són avui. Móra d’Ebre (Ribera d’Ebre) Setembre de 1938 Conseqüents amb l’ordre de retirada dels voluntaris internacionals promoguda pel president del Govern de la República, Juan Negrín, els brigadistes que havien participat a l’ofensiva iniciada la nit del 24 al 25 de juliol van retirar-se als seus campaments del Priorat. El 23 de setembre van emprendre el camí de tornada travessant l’Ebre de la riba dreta a l’esquerra. Gairebé tots els ponts havien estat destruïts per l’aviació franquista i van haver d’utilitzar barques de rems per a traspassar el riu. El nucli urbà de Móra d’Ebre va ser objecte de continus bombardejos que van afectar molts immobles. Vista de Móra d’Ebre des de l’embarcador de la riba esquerra. Tots els ponts havien estat destruïts. Foto de Henry Buckley. Fons Henry Buckley. ACAPGC, i foto actual d’Anna M. Nadal XII / ADÉU A LES ARMES 17 d’octubre del 2008 CATALUNYA, SETEMBRE DE 1938 - FEBRER DE 1939 Carretera de la Torre de Fontaubella a Pradell de la Teixeta (El Priorat) 16 d’octubre de 1938 En aquesta comarca de la reraguarda es van concentrar les Brigades Internacionals des de la primavera de 1938 fins el 24 de juliol d’aquell mateix any, quan es va iniciar l’ofensiva republicana de l’Ebre. A finals de setembre hi van retornar després de dos mesos de combat i hi van romandre fins el moment de la repatriació. Els batallons de parla anglesa (nord-americans, britànics i canadencs), juntament amb els llatinoamericans i els cubans, integrats a la Brigada XV Abraham Lincoln- Washington, es van instal·lar prop de Marçà, en un indret que van anomenar Chabola Valley; la XI Brigada Thaelmann, amb els voluntaris de parla alemanya, acamparen prop de Falset; i els eslaus de la XIII Brigada tenien el campament prop de Pradell de la Teixeta. La concentració i desfilada del dia 16 d’octubre es va celebrar al quilòmetre 1 de la carretera de la Torre de Fontaubella a Pradell. Diversos brigadistes van descriure aquest indret del Priorat a les seves cartes i memòries. Alvah Bessi a Men it Battle ho veia així: “Rere nostre hi havien uns turons escarpats, parcialment arbrats i coronats d’uns penyatsegats perpendiculars de roca gris pàl·lid que marejaven. Quan feia sol, tot el paisatge brillava amb una llum blanca davant de la qual amb prou feines podies obrir els ulls. Les fulles estaven cobertes de pols, les pedres cremaven i petits llargandaixos hi rondaven. Els dies ennuvolats, la boira cobria els turons més alts i, llavors, davallava lentament i majestuosament per les cares dels penya-segats, més lentament, més majestuosament que qualssevol cascada. Solíem contemplar-los”. També Peter N.Carroll a The Odyssey of the Abraham Lincoln Brigade: Americans in the Spanish Civil War va escriure “[...] mirant cap a l’enorme turó boscós coronat d’una gran roca blanca a manera de penya-segat sobre el cim del qual els núvols es trencaven i es precipitaven cada vespre com les cascades del Niàgara. I a la tarda, la cara de la roca es tornava de color rosa i brillava mentre el sol es ponia”. Concentració de brigadistes en formació en una gran esplanada a peu de carretera, mentre les autoritats militars feien els seus discursos. Foto de Robert Capa. Magnum Photos/Contacto Tropes de les Brigades Internacionals encaminant-se al lloc de concentració per passar revista i fer una desfilada militar. Ben bé al centre de la primera fila, el brigadista nord-americà Milton Wolff, a la seva dreta Don Thayer i a l’esquerra George Watt. Foto de Robert Capa. ICP El brigadista nord-americà Milton Wolff (1915-2008) al mateix metre quadrat del quilòmetre 1 de la carretera de la Torre de Fontaubella a Pradell de la Teixeta, on el 16 d’octubre de 1938 va encapçalar la desfilada del batalló de la Brigada Abraham Lincoln. L’instantània va ser captada el 2003 i dos anys després, Wolff va tornar al mateix escenari. Tenia previst assistir als actes del setantè aniversari però va morir el 18 de gener de 2008 a Berkeley, Califòrnia (USA), a l’edat de 92 anys. Foto de Felix Jackson El quilòmetre 1 de la carretera ja asfaltada que actualment comunica la Torre de Fontaubella i Pradell de la Teixeta. Al fons, la Mola de Colldejou. Foto d’Anna M. Nadal Tot i que la vegetació i els pinars han ocupat el territori, encara es conserva l’esplanada al quilòmetre 1 de la carretera de la Torre de Fontaubella a Pradell de la Teixeta. El 4x4 està situat on el 1938 hi havia un camió perpendicular a la carretera. Foto d’Anna M. Nadal ADÉU A LES ARMES 17 d’octubre del 2008 / XIII CATALUNYA, SETEMBRE DE 1938 - FEBRER DE 1939 Pati porxat del balneari Hotel Villa Engracia del barri de Les Masies de l’Espluga de Francolí (La Conca de Barberà) 25 d’octubre de 1938 El complex on es va celebrar l’acte de comiat de les Brigades Internacionals era un antic balneari, amb la denominació d’Hotel Villa Engracia, existent des del segle XIX al barri de les Masies de l’Espluga de Francolí. Convertit en hospital militar durant la batalla de l’Ebre, era un lloc adequat de la reraguarda per a la celebració de la concentració sense el risc de bombardejos enemics. Els voluntaris internacionals van arribar-hi a peu, des de l’esta- ció del ferrocarril de l’Espluga; i també en camions provinents dels diferents assentaments de les brigades. Situat a menys d’un quilòmetre del monestir de Poblet, i convenientment restaurat, actualment fa les funcions d’alberg juvenil Jaume I de la Generalitat de Catalunya. Durant 65 anys ningú no va identificar aquest indret com el recinte on s’havia celebrat l’efemèride d’aquell 25 d’octubre. Encara que pugui semblar impossible, cap dels protagonistes va indicar amb precisió el lloc exacte ni existia cap referència concreta a les cròniques dels corresponsals de l’època. Però fa cinc anys, l’historiador britànic Nil Thraby, de l’Associació No Jubilem la Memòria, se’n va adonar després d’un minuciós treball de recerca trepitjant tota la zona amb fotografies de l’època per a identificar aquell pati porxat i aquella galeria superior des d’on les autoritats civils i militars es van acomiadar de les tropes. Un dels molts anuncis de premsa que es publicaven a la premsa per atreure clients al balneari Hotel Villa Engracia de l’Espluga de Francolí. Anunci de l’any 1909, del fons de l’autor Els brigadistes accedeixen caminant i desarmats a l’interior del complex d’immobles. Foto inèdita de Henry Buckley. Fons Henry Buckley. ACAPGC El mateix recinte avui. El conjunt d’edificis està destinat a alberg juvenil de la Generalitat de Catalunya. Foto de l’autor XIV / ADÉU A LES ARMES CATALUNYA, SETEMBRE DE 1938 - FEBRER DE 1939 17 d’octubre del 2008 ADÉU A LES ARMES 17 d’octubre del 2008 / XV CATALUNYA, SETEMBRE DE 1938 - FEBRER DE 1939 Carretera de Tarragona a Barcelona (Alt i Baix Penedès) 15 de gener de 1939 Un nombrós grup de brigadistes que s’havien reincorporat al front van retrocedir per la carretera de Tarragona a Barcelona quan el 15 de gener les tropes franquistes van ocupar la primera capital costanera catalana. Fugien barrejats amb la població civil i amb algunes unitats militars que es retiraven a la rereguarda. Testimoni d’aquella jornada, el corresponsal del The New York Times, Herbert Matthews, explicava set anys després a la seva obra The Education of a Corresponded: “Durant aquest breu espai de temps des de la matinada i fins ben avançada la tarda, la carretera de la costa entre Tarragona i Vendrell, unes 18 milles, va esdevenir un vertader infern. A ningú no li calien ordres per a continuar i anar cuita-corrents, ja que els avions rebels no van parar en tot el dia. Ningú no se’n podia escapolir i nosaltres ho vàrem haver d’afrontar com tothom. Poc abans d’arribar al Vendrell, varen baixar a la línia de costa 15 bombarders mentre tres més arribaren per mar. Vàrem esperar gairebé una hora mentre bombardejaven i metrallaven les carreteres i quan finalment desaparegueren, ens vàrem obligar a fer un reconeixement molt dolorós i trist, fins a arribar a la carretera de Valls, a les carreteres secundàries i, finalment, tornar al Vendrell i avall cap a Tarragona: les destrosses dels bombardejos de les quals havíem estat testimonis eren com avisos macabres. No gaire lluny del Vendrell hi havia dos carros amb les mules mortes. Un home jeia també mort a la vora de la carretera. Totes les pertinences que hi havia als carros havien estat destruïdes o escampades per terra; conills i aviram morts o ferits a les gàbies. Parts de les pertinences i moltes més coses horribles havien estat llançades als fils de telèfon i a les branques dels arbres més propers. Un carretó de mà, i tot el que hi havia dins, varen sortir d’estampida de la carretera i volaren per damunt d’un mur”. Retirada de militars i civils el dia que Tarragona va caure en poder de les tropes franquistes, al seu pas per l’interior del Vendrell. El seguici està aturat al pas a nivell del ferrocarril. Foto de Robert Capa. ICP El pas a nivell va desaparèixer quan s’estrenà el pas subterrani a la dècada dels vuitanta del segle passat. L’immoble de l’esquerra es va construir el 1939 després d’enderrocar el que veiem a la fotografia superioir. Foto d’Anna M. Nadal ADÉU A LES ARMES XVI / 17 d’octubre del 2008 CATALUNYA, SETEMBRE DE 1938 - FEBRER DE 1939 Carretera de Girona a Figueres (Gironès) Entre el 25 de gener i el 7 de febrer de 1939 Tarragona va caure en poder del franquistes el 15 de gener, el 26 ocupaven Barcelona i el 4 de febrer Girona. La carretera que des d’aquesta darrera capital catalana conduïa a Figueres i a La Jonquera va ser aquelles jornades la ruta principal de fugida utilitzada pels refugiats civils i militars. El president de la República i del Govern, Manuel Azaña i Juan Negrín; el president de la Generalitat, Lluís Companys, i els membres del seu govern; el president del Govern Basc, José Antonio Aguirre, i els principals caps militars de l’Exèrcit Popular com el general Vicente Rojo, el coronel Juan Modesto i els tinents coronels Enrique Líster i Manuel Tagüeña, entre d’altres, van sortir del país travessant la frontera francesa. Les màximes autoritats civils dels governs basc, català i espanyol, que s’havien allotjat a Agullana i la Vajol, van utilitzar un camí de muntanya que els va portar a les Illes (França). Aquest tram de carretera entre Girona i Figueres va ser objecte de constants bombardejos i metrallaments per part de l’aviació franquista contra els refugiats civils, els brigadistes i les tropes republicanes que hi transitaven. Milers de penedesencs s’hi van veure atrapats. El veí de Sant Sadurní, Dionís Viladoms, no ha oblidat mai que “Nosaltres érem a l’interior d’un camió; la metralla va tocar de ple al xofer i a nosaltres no ens va passar res, encara no sé com ens en vam sortir. Quan vam saltar del camió caminàvem sobre els morts. N’hi havia a milers”. Els 81 diputats que van assistir a la darrera sessió de les Corts Republicanes als soterranis del castell de Sant Ferran de Figueres l’1 de febrer de 1939 també van seguir la mateixa ruta. En aquella històrica sessió, el general Rojo va informar a Azaña que donava la guerra per perduda, mentre Negrín insistia en les tres condicions que calien per aconseguir la pau: la garantia d’independència de la nació espanyola, que el poble espanyol pogués decidir sobre el seu propi govern i que no s’apliquessin represàlies contra els vençuts. Els fotògrafs i corresponsals de premsa internacionals que havien cobert la informació del bàndol republicà -Robert Capa, Herbert Matthews, Henry Buckley, Vincent Sheean, William Forrest i O’Dowd Gallagher-, citats gairebé tots en aquest reportatge, es van afegir a aquell èxode massiu cap a la Jonquera i el Portús. Un seguici interminable de refugiats amb vehicles de tota mena que circula per la carretera de Girona a Figueres (l’actual N-II) acostant-se a Medinyà, un dels nuclis de població del municipi de Sant Julià de Ramis. A l’angle superior dret de la fotografia podem veure el castell i la rectoria de Medinyà. Foto de Robert Capa. Magnum Photos/Contacto La construcció de l’autopista AP 7 i les reformes i modificacions a la N-II van desfigurar totalment aquest indret que ara és difícil de reconèixer. En aquesta fotografia podem veure també a l’extrem dret el castell i la rectoria de Medinyà. Aquesta localització l’ha realitzat el fotògraf gironí Josep Algans, autor de la imatge actual 17 d’octubre del 2008 ADÉU A LES ARMES / XVII CATALUNYA, SETEMBRE DE 1938 - FEBRER DE 1939 Frontera del Portús (Vallespir) Del 7 al 9 de febrer de 1939 La carretera de la Jonquera a la frontera francesa s’entafora entre dues muntanyes quan s’acosta al Portús. El 1939, a banda i banda de la línia fronterera existien un conjunt d’immobles on s’hi allotjaven els guàrdies i els gendarmes encarregats del control de la línia divisòria. Aquests darrers tenien instruccions precises d’admetre al seu territori només aquells refugiats que hi entressin desarmats i a peu. La mesura va comportar que s’acumulessin a la intempèrie centenars de camions, autocars, ambulàncies, cotxes, carros i altres mitjans de locomoció civil i militar; així com cavalls, mules i ases dels refugiats que es van dedicar a pasturar per les rodalies. Piles i piles d’armament lleuger de tota mena completaven l’escenari de la retirada. Un nombrós grup de brigadistes internacionals en formació i desarmats apropant-se a la frontera francesa. Foto inèdita de Henry Buckley. Fons Henry Buckley. ACAPGC Ja ningú no s’atura a la frontera del Portús, ni en un sentit ni en un altre. Foto de l’autor ADÉU A LES ARMES XVIII / 17 d’octubre del 2008 CATALUNYA, SETEMBRE DE 1938 - FEBRER DE 1939 Camps d’internament d’Argelers i Sant Cebrià (Llenguadoc – Rosselló francès) Principis de febrer de 1939 En un primer moment els brigadistes van ser reclosos als camps d’Argelers i Sant Cebrià. El veí d’Arenys de Mar, Ferran de Pol, tinent de l’Exèrcit republicà, va descriure així la seva arribada al camp de la platja de Sant Cebrià: “De sobte ens trobem davant d’un camp encerclat de reixes de filferro. Hi entrem travessant una porta on fan guàrdia uns negres amb la baioneta calada. Caminem per entre aquelles reixes, atònits. No volem creure el que veuen els nostres ulls. I mirem atemorits aquestes dunes, aquestes ondulacions del desert que acaben perdent-se al mar. Una mena de joncs i una herba baixa i seca són tota la vegetació d’aquest lloc tan horrible. No hi ha ni una cabana, ni un petit refugi contra el vent que comença a bufar. Anem d’un lloc a l’altre buscant un lloc on protegir-nos. Però és inútil”. El vilafranquí Josep Rovira i Ràfols, que va fugir en el mateix camió que el sadurninenc Dionís Viladoms, recordava els horrors d’Argelers: “En aquell camp vam passar molt de temps dormint a la intempèrie, bevent aigua salada, dormint amb una manta a terra i l’altra embolicant-nos de dos en dos per suportar el fred [...]. Molts estaven malalts i al matí els trobàvem morts per la malaltia i el fred. Havíem d’anar a fer les necessitats al mar, a la vista de tothom. Més endavant van fer com unes casetes de fusta, on es pujaven dos graons i a sota hi havia el cubell gros de planxa on anaven a parar els excrements”. Les millors fotografies de la Guerra Civil espanyola del corresponsal britànic del The Daily Telegraph, Henry Buckley (Manchester 1904- Sitges, 1972), s’exhibiran en una exposició antològica que s’inaugurarà a l’Edifici Miramar Sitges el dissabte 23 de maig de 2009 i que es podrà visitar fins el 25 de juny. El comissariat de la mostra ha estat encarregat al nostre col·laborador Carles Querol el qual va localitzar a Sitges el fons Henry Buckley la Setmana Santa de 2006. Tanmateix, el proper 15 de gener de 2009 s’inaugurarà al Palau de Congressos de Tarragona l’exposició Capa, aquí. Tragèdia republicana al final de la Guerra Civil amb les fotografies que Robert Capa va captar durant la retirada republicana a la carretera de Tarragona a Barcelona el 15 de gener de 1939. Aquesta mostra tancarà el periple de l’exposició que, com es recordarà, es va inaugurar a Vilafranca el desembre de 2006. ADÉU A LES ARMES 17 d’octubre del 2008 / XIX CATALUNYA, SETEMBRE DE 1938 - FEBRER DE 1939 Brigadistes internacionals més reconeguts Algunes de les personalitats internacionals civils més reconegudes que van lluitar a Espanya i que en alguns casos hi van deixar la vida. En homenatge seu, l’escriptor nordamericà Ernest Hemingway, que hi havia estat present com a WILLY BRANDT (1913-1992) Militant socialista alemany. Entre 1969 i 1974 va ser canceller de la República Federal Alemanya. Premi Nobel de la Pau el 1971. ANDRÉ MALRAUX (19011976) la Brigada Abraham Lincoln. Després de sortir d’Espanya el 1939 va participar a la Segona Guerra Mundial. Autor d’Another Hill: An Autobiographical Novel i A Member of the Working Class. ALVAH BESSIE (1904-1985) Escriptor, novel·lista i guionista cinematogràfic nord-americà. Va recollir les seves memòries d’Espanya a l’obra Men in battle. RALPH FOX (1900-1936) Novel·lista, poeta, historiador i crític literari, aquest escriptor britànic va morir als primers mesos de la Guerra Civil. corresponsal internacional, va sentenciar “No men ever entered the earth more honorably than those who died in Spain” (“No existeixen homes més honorables a tot el món que aquells que van morir a [la guerra de] Espanya”. d’internament la va recollir a la seva obra La lie de la terre. DEZVO REVAL (1903-1996) Fotògraf hongarès que signava les seves imatges amb el pseudònim de Turai. A la sortida de Gurs fou internat als camps nazis. Participà amb la Resistència i lluità a la Segona Guerra Mundial. Després es va dedicar professionalment al cinema i a la fotografia. Rick Blaine: el brigadista de ficció mundialment famós gràcies a una pel·lícula nord-americana JOSIP BROZ TITO (1892-1980) GUSTAV REGLER (1898-1963) Escriptor alemany. La seva obra The Grat Crusade recull la seva experiència a Espanya. Les seves memòries es van publicar amb el títol The Owl of Minerva. Escriptor francès que fundà la Escuadrilla España, una unitat aèria al servei de la República. Autor de L’Espoir, una novel·la autobiogràfica ambientada en la Guerra Civil espanyola, i de La condition humaine. Premi Goncourt i Ministre de Cultura francès en els governs de Charles de Gaulle. GEORGE ORWELL (1903-1950) CHARLES DONNELLY (19141937) Poeta irlandès mort a la Batalla del Jarama. El 1987 es va editar una recopilació de la seva obra amb el títol The Life and Poems. JOHN COOKSON (1913-1938) Físic i matemàtic nord-americà. Va morir a Marçà (Priorat) a causa de l’artilleria enemiga el 10 o l’11 de setembre de 1938. JOHN CORNFORD (19151936) Escriptor britànic besnét de Charles Darwin. Va morir a Jaén el 28 de desembre de 1936. Havia publicat treballs i articles en revistes nord-americanes i angleses. PIETRO NENNI (1891-1980) Socialista italià. Ministre d’Afers Estrangers i Vicepresident del Govern d’Itàlia en dues ocasions entre 1945 i 1968. Escriptor britànic nascut a l’Índia. Autor, entre d’altres, de l’obra autobiogràfica Homage to Catalonia. MILTON WOLFF (1915-2008) Entre 1953 i 1980 va ser President de la República Federal de Iugoslàvia. LUDWIG RENN (1889-1979) CHISRTOPHER CAUDWELL (1907-1937) Mort també a Espanya. Escriptor i poeta britànic. A excepció de la seva novel·la This My Hand, la resta de la seva obra es va editar en caràcter pòstum. PALMIRO TOGLIATTI (18931964) Entre 1945 i 1968 va exercir de Secretari General del Partit Comunista Italià. DAVID GUEST (1911-1938) Professor al University College de Southampton (Regne Unit). Filòsof, escriptor, científic i matemàtic brillant, va morir a la Batalla de l’Ebre. Mort el gener d’enguany, va ser el més famós dels comandaments nord-americans de ARTHUR KOESTLER (19051983) Jueu hongarès nacionalitzat britànic. Novel·lista, assagista, historiador, periodista i filòsof. La seva experiència als camps Arnold Friedrich Viet von Golssenau era un escriptor alemany que el 1929 va relatar les seves vivències de la Primera Guerra Mundial a l’obra Guerra, i a Der Spanische Krieg les de la Guerra Civil espanyola. Premi Nacional de Literatura de la República Democràtica Alemanya el 1955 i el 1961. “Sempre ens quedarà París!”. Qui no recorda aquesta frase èpica de la llegendària pel· lícula Casablanca? Potser no és tan mítica com aquella altra “Torna-la a tocar Sam” referint-se a la cançó As Time Goes By, però s’hi acosta. La primera, com tothom sap, s’atribueix a Rick Blaine (Humphrey Bogart) i la segona a Ilsa Lund (Ingrid Bergman). Rick, el personatge principal masculí de l’obra teatral Everybody Comes to Rick’s que el director Michael Curtiz va traspassar al cine el 1942, tenia un passat una mica confús. Es trobava ocasionalment a París quan els nazis van ocupar França i temia ser detingut pels alemanys. Per què? Ens ho revela ell mateix en un breu diàleg quan explica que havia lluitat a la Guerra d’Espanya al bàndol republicà. Era, per tant, un brigadista nord-americà i d’aquí ve la seva recança a quedar-se a la capital francesa. Quan Murray Burnett i Joan Alisson van escriure aquesta història romàntica situant-la a la França de Vichy, van recórrer a la circumstància d’un voluntari internacional que havia lluitat a Espanya contra el feixisme per fornir el personatge d’un rerefons idealista i llegendari que s’adeia molt amb el desenllaç final de la història, quan Rick força la sortida de la ciutat marroquina de Casablanca de l’exiliat Víctor Laszlo ( l’actor Paul Henreid) i d’Ilsa. Vés per on, hem acabat parlant de l’actriu Ingrid Bergman, filla d’un fotògraf suec. En aquest mateix reportatge es reprodueixen algunes fotografies d’un altre professional de la imatge: l’hongarès Robert Capa. Doncs bé, així com l’idil·li entre Ingrid Bergman i Humphrey Bogart va ser de ficció (que se sàpiga), el que ella va mantenir amb Capa va ser uns dels més sonats de l’època, tot i els esforços d’ambdós per mantenir-lo en secret. Foto publicitària de Casablanca, del fons de l’autor.
Documentos relacionados
Dossier Premsa Microcotxes - Museu d`Història de Barcelona
JBR o el BCB de Montesa— no van passar de prototipus, altres van tenir una producció artesanal i en el cas del Biscuter l’ambició industrial de produir en cadena va triomfar durant uns quants anys.
Leia maisrancesc \?ida - Ajuntament de Palamós
amoixades perles ones; perfums que, decantada sobre l'abisme, exhalava la capçada balsàmica d'algun pi venturer; aroma que difonien unes mates de llor crescudes en una esquerda enrubinada; olors qu...
Leia maisper la mare de deu no hem de planyer - Biblioteca Digital de les Illes
Maties AdrOver.i Palmer
Leia mais