Boletim 64.pub

Ano IX– Nº 64
Junho 2011
FESTES I TRADICIONS
El Corpus de Sang— O Corpus Sangrento
Els segadors— (Os ceifadores)
De cançó popular a himne nacional
De música popular a hino nacional
(pág.2-4)
Història de la barretina
História da “barretina”
(pág.5-10)
Cursos de catalão
Cursos de català
Com certificado oficial
Veja os diversos niveis e datas
na nossa Web
Amb certificat oficial
Vegeu-ne els diferents nivells i
dates a la nostre Web
www.catalonia.com.br
www.catalonia.com.br
Informações:
[email protected]
Informacions:
[email protected]
Noticias: da
“Associação Cultural
Catalonia” e outras
Noticies: de
l’“Associação Cultural
Catalonia” i d’altres
(pág.11)
(pág.11)
Cantinho dos Leitores
Raconet dels Lectors
(pág.12-14)
(pág.12-14)
Nossos endereços para contato:
Para contatar conosco podem utilizar-se dos seguintes endereços:
[email protected] - para assuntos de caráter geral,
[email protected] – para perguntas sobre temas culturais,
[email protected] – quando relacionado com o curso de catalão, e o
[email protected] – se relacionado com os eventos gastronômicos.
Ou ainda mediante o telefone (11) 5549-3840.
Corpus de Sang
Els segadors (Os ceifadores)
De cançó popular a himne nacional
L’himne nacional de
Catalunya, Els segadors, és una
cançó popular que relata
l'enfrontament que va tenir lloc
els anys 1639 i 1640 entre els
catalans i les tropes castellanes.
La cançó, que va esdevenir
himne nacional de Catalunya a
partir de la seva àmplia difusió
a finals del segle XIX, ha anat
experimentant canvis en la seva
lletra i melodia a mesura que
s'acceptava popularment.
Relat del Corpus de Sang
Els Segadors és una cançó
popular catalana que va néixer
arran dels fets històrics de
1639, quan la població catalana,
majoritariament pagesos, va
plantar cara als soldats de Felip
IV.
Les causes d'aquest
enfrontament es troben en els
excessos comesos pels
anomenats "tercios", les tropes
castellanes que s'hostatjaven en
territori català, durant la guerra
que els havia enfrontat amb
França en la campanya del
Rosselló i que culminà amb la
reconquesta de Salses. Tal com
diu la cançó, els soldats
passaven per “viles i llocs,
assolant-ho tot, fent malbé el
menjar i la beguda, violant
donzelles, cremant alguna
església i fins i tot, cometent
algun assassinat."
Quadre del Corpus de
Sang
O hino nacional da Catalunha, Els Segadors, é uma canção popular que relata o enfrentamento acontecido nos anos 1639 e 1640
entre os catalães e as tropas
castelhanas.A canção, que
transformou-se em hino nacional da Catalunha a partir
de sua ampla difusão no final do século XIX, teve algumas mudanças , na sua letra
e na sua melodia, a medida
que era aceita popularmente.
Relato do Corpus Sangrento
La partitura
Cartell
Els Segadors é uma canção
popular catalã que nasceu
por conta dos acontecimentos de 1639, quando a população catalã, em sua maioria camponeses, enfrentou
os soldados de Felipe IV.
O que motivou este confronto foram os excessos cometidos pelas tropas castelhanas denominados “tercios”,
que se hospedaram no território catalão, no transcurso
de seu confronto com a
França na campanha do
Rosselhon e que culminou
com a conquista de Salses.
Como narra a canção, os
soldados
L’actitud bel—ligerant de les tropes
castellanes contra la població catalana
provocà els avalots dels segadors que,
el dia de Corpus, es trobaven a
Barcelona per ser contractats per a la
sega. Aquests violents esdeveniments
són coneguts popularment amb en
nom de "Corpus de Sang". El poble es
revoltà enfront la deixadesa del rei,
que feia orelles sordes davant les
queixes que li arribaven. La revolta
culminà amb l’homicidi del Virrei de
Catalunya, comte de Santa Coloma, i
la declaració de guerra per part del rei
Felip IV.
passavam por “vilas e lugares, assolando tudo, estragando comida e bebida, violando as donzelas, queimando grejas e cometendo até alguns assassinatos.”
A atitude beligerante das tropas castelhanas contra a população catalã
provocou a revolta dos Segadores
que, no dia de Corpus Christi, encontravam-se em Barcelona contratados
para ceifar o trigo. Estes acontecimentos violentos são conhecidos popularmente como “Corpus de Sang”
ou Corpus Sangrento. A população
revoltou-se diante do abandono do
La Guerra dels Segadors (1640-1659) rei, que se fazia de surdo perante às
reclamações que lhe chegavam. A resuposà l’aliança de Catalunya amb
França, tot i que aquest país acabaria volta culminou com o assassinato do
Vice rei da Catalunha, conde de Santa
retirant el seu suport a la causa
catalana a canvi de la incorporació dels Coloma, e a declaração de guerra por
territoris nord-catalans. Amb el Tractat parte do rei Felipe IV.
dels Pirineus (1659) es va constatar,
A guerra dos segadores(Ceifeiros)
finalment, que la veritable perdedora
(1640-1659) trouxe consigo a aliança
d'aquella guerra era Catalunya.
da Catalunha com a França, apesar
De cançó popular a himne nacional de que este país acabaria retirando
seu apoio a causa catalã em troca da
incorporação dos territórios da CataEls Segadors és un romanç popular
lunha do norte. Com o tratado dos Pique es va difondre amb finalitats
rineus (1659) ficou evidente que
propagandístiques, per donar a
quem de fato perdeu aquela guerra
conèixer els fets esmentats i fer una
crida a la resistència contra les tropes foi a Catalunha.
reials. El text actual, però, és diferent
De canção popular a hino nacional
de l'original i es basa en el que
apareixia al Romancerillo catalán de
Manuel Milà i Fontanals, publicat l'any Els Segadors é um romance popular
que propagou-se com o intuito de di1882. 10 anys més tard de la seva
vulgar os fatos citados, e assim fazer
publicació, Francesc Alió li va posar
uma convocação à resistência popular
música, però enlloc de basar-se en la
melodia original, va adaptar una cançó contra as tropas reais. O texto atual,
contudo, é diferente do original e funpopular de la Plana de Vic que també
damenta-se no que aparecia no Roparlava d’uns segadors. Alió també
canvià el primer hemistiqui del primers mancerillo catalán de Manuel Milà i
Fontanals, publicado no ano 1882.
vers (“Ai, dit xosa Catalunya” fou
Dez anos após sua publicação, Fransubstituïda per “Catalunya, comtat
cesc Alió colocou-lhe a música, mas
gran”) i hi afegí un refrany nou, obra
no lugar de tomar como base a melod’Ernest Moliné i Brasés (“Bon cop de
dia original, adaptou uma canção pofalç!”).
Cap al 1897, Els Segadors ja s'havia
convertit en himne nacional català,
sobretot gràcies a la difusió que en
van fer Catalunya Nova i l’Orfeó
Català, que la van tornar a
popularitzar entre el poble. L’any
1899, Emili Guanyavents va
reescriure definitivament lletra per tal
d’adaptar-la de nou a la melodia
original.
Anys després, durant la II República
(1931-1939), encara es cantaven les
dues versions: l’Ofeó Gracienc
(progressista) cantava la lletra de
Guanyavents, i l’Orfeó Català (més
conservador) seguia el text de la
cançó tradicional.
Durant la dictadura franquista,
l’himne, igual que la llengua i altres
elements pertanyents a la cultura
catalana, van ser prohibits i només
cap al final de la dictadura es va
poder sentir Els Segadors en alguna
acció aïllada del Front Nacional de
Catalunya. Després de la mort de
Franco, la cançó començà a
visualitzar-se altra vegada i també a
difondre’s novament.
El 25 de febrer de 1993, la
Generalitat de Catalunya promulgà
una llei que reconeixia com a himne
nacional de Catalunya la cançó
popular Els Segadors en la versió de
Francesc Alió i el text d’Emili
Guanyanvents.
L'any 2005, per encàrrec del Govern
de la Generalitat, el compositor Ros
Marbà va harmonitzar de nou la
cançó.
Text: Redacció festes.org
da Plana de Vic que também falava de
uns segadores. Alió mudou também o
primeiro verso (“Ai, ditxosa Catalunya”
foi substituído por “Catalunya, comtat
gran”) e ainda acrescentou um novo
refrão , obra de Ernest Moliné i Brasés
(“Bon cop de falç!”).
No no1897, Els Segadors tinha-se convertido já no hino nacional catalão, devido principalmente à difusão feita por
Catalunha Nova e o Orfeó Català, que
a popularizou novamente entre o povo. No ano 1899, Emili Guanyavents
reescreveu definitivamente a letra a
fim de nsssidtibadstateinfospeller-la
novamente à melodia original.
Anos depois, durante a II República
(1931-1939), ainda eram cantadas as
duas versões: O Orfeó de Gràcia
(progressista) cantava a letra de
Guanyavents e o Orfeó Català (mais
conservador) seguia o texto da canção
tradicional.
No transcurso da ditadura franquista,
o hino, assim como a língua e outros
elementos relacionados com a cultura
catalã, foram proibidos e somente nos
finais da ditadura pode-se ouvir Els
Segadors em alguma ação isolada da
Frente Nacional de Catalunha. Após a
morte de Franco, a canção voltou a aparecer sendo difundida novamente.
Em 25 de fevereiro de 1993 a
“Generalitat de Catalunya” promulgou
uma lei que reconhecia, como hino nacional da Catalunha a canção popular
Els Segadors na versão de Francesc
Alió e o texto de Emili Guanyavents.
No ano de 2005, por encargo do Governo da Generalitat, o compositor Ros
Marbà harmonizou novamente a canção.
Texto: Redação festes.org
Versão: Miquel Serra Rosanas
Història de la barretina
Es considera com a molt versemblant
que l’origen de la barretina estigui en
el cofat de forma cònica utilitzat pels
antics pobles de l’Àsia Menor, més
concretament a Frígia, regió
d’influència grega a l’actual Turquia.
Entenem per barretina el barret en
forma de bossa amb final semicircular
destinat a cobrir el cap. La mida i el
color són variables segons els llocs i
els temps. És feta de punt d’agulla
molt espès o de teixit del tipus
qualificat de piteu o de màrrega,
folrada o no, i de vegades amb gira i
amb borla.
L’ús de la barretina fou general a tots
els ports mediterranis. Als baixos
relleus relatius a les victòries de
Ramsès I (1430-1380 A.C.), esclaus i
presoners porten la barretina de la
marineria mediterrània.
Monedes trobades a la necròpolis
fenícia de Màlaga porten figures amb
la gorra frígia.
Probablement la barretina fou
introduïda a Catalunya abans de la
colonització grega, concretament de
mans dels fenicis, però molt
possiblement foren els grecs que amb
la colonització de la costa
empordanesa, i des d’allí, seguint el
curs del riu Fluvià, anirien introduintla cap a les valls pirinenques fins a
expansionar-la arreu de Catalunya.
No deixa de ser curiós que el principal
centre productor de barretines hagi
estat precisament Olot, situat a la vall
alta del Fluvià.
Els romans donaven a la gorra frígia el
nom de pileus, denominació que era
aplicada a d’altres barrets i cofadures.
A Catalunya també s’havia donat a la
barretina el nom de pilotxa, mot
despectiu que es donava quan el teixit
resultava pilós. Encara avui a
Sardenya s’anomena piluja o barreta
a la barretina.
História da “barretina”
E bem possível que a origem da
“barretina” tenha relação com o gorro
de forma cônica utilizado pelos antigos
povos da Ásia Menor, mais concretamente a Frígia, região de influência
grega na atual Turquia.
Entendemos por “barretina” o chapéu
em forma de bolsa com um acabamento semicircular destinado a cobrir a cabeça. O tamanho e a cor variam conforme os lugares e as épocas. É confecionada de tricô muito espesso ou de
tecido denominado “pitéu” ou de
“màrrega”, forrada ou não, e algumas
vezes com dobra e com uma borla.
O uso da “barretina” foi geral em todos
os portos do mediterrâneo. Nos baixos
relevos relativos às vitórias de Ramsés
I (1430-1380 A.C.), escravos e prisioneiros usam a “barretina” da marinha
mediterrânea.
Moedas encontradas na necrópole fenícia de Málaga trazem figuras com a
gorra frígia.
Ë bem provável que a “barretina” tenha sido introduzida na Catalunha antes da colonização grega, concretamente através dos fenícios, mas possivelmente tenham sido os gregos que,
com a colonização da costa do Empordà, e dali, seguindo o curso do rio Fluvià, iriam introduzindo-a para os vales
do Pirineu até expandir seu uso por toda a Catalunha.
Não deixa de ser curioso que o principal centro produtor de “barretines” tenha sido precisamente Olot, situada no
alto do vale do Fluvià.
Os romanos deram à gorra frígia o nome de “pileus”, denominação aplicada
também a outros chapéus e gorros. Na
Catalunha também denominou-se a
“barretina” como “pilotxa”, termo depreciativo dado quando o tecido apresentava pelugem. Ainda hoje na Sardenha tem o nome de “piluja” ou
“barreta”.
Els romans van establir el costum de
donar la gorra frígia als esclaus quan
se’ls alliberava i es va convertir en
símbol de llibertat. Molt
posteriorment i per aquest motiu,
seria adoptada pels lluitadors de la
Revolució Francesa.
El primer document gràfic conegut
de la barretina és del cartògraf
mallorquí Jafuda Cresques, jueu
convers que adoptà el nom cristià de
Joan Ribes. Es tracta d’una carta de
navegació amb la barca del patró
Jaume Ferrer, a on els tripulants
porten barretina (1375-1377).
Al retaule gòtic de la Coronació de
Sant Pere (1411), del pintor Lluís
Borrassà, a l’església de Sant Pere
de Terrassa, hi figuren pescadors
cofats inequívocament de barretines.
Del mateix autor hi ha el retaule del
Calvari de l’altar de Santa Clara a Vic
a on hi ha la figura d’un jueu amb
barretina que li cau endarrere.
Ferran I (1380-1416) va dictar lleis
obligant als jueus a portar una mena
de barretina. Val a dir que aleshores,
al regne d’Aragó, només quedaven
jueus a Mallorca i pot ésser per
aquest motiu que no existeixen
vestigis d’aquesta penyora a l’illa,
car, possiblement els mallorquins
van deixar d’utilitzar-la per no ésser
confosos per jueus. En canvi, sí era
utilitzada a Menorca i Eivissa.
La cita documental més antiga de la
barretina més o menys tal i com avui
la coneixem- es refereix a unes
festes de la Reina del Catai, una
mena de carnestoltes celebrat al
Born l’any 1647, al qual hi aparegué
un personatge amb barretina de
traginer.
La barretina era generalment de
confecció domèstica a punt de mitja,
i va anar adoptant diverses formes i
colors al llarg de la història i en
funció de la professió, estatus social i
condició civil de llur portador.
Os romanos estabeleceram o costume
de dar a gorra frígia aos escravos quando era libertados, convertendo-a assim
em símbolo da liberdade. Posteriormente e pelo mesmo motivo, seria adotada
pelos que lutaram na Revolução Francesa.
O primeiro documento gráfico conhecido da “barretina” é do cartógrafo de
Mallorca, Jafuda Cresques, judeu convertido que adotou o nome cristão de
Joan Ribes. Trata-se de uma carta de
navegação com a barca do patrão Jaume Ferrer, na qual os tripulantes usam
a “barretina” (1375-1377).
No retábulo gótico da Coroação de São
Pedro (1411), do pintor Lluís Borrassà,
na igreja de São Pedro de Terrassa há
pescadores usando “barretines”. Do
mesmo autor há o retábulo do Calvário
do altar de Santa Clara em Vic onde
encontra-se a figura de um judeu com
a “barretina” caída para trás.
Ferran I (1380-1416) ditou leis obrigando os judeus a usar uma espécie de
“barretina”. Vale ressaltar que naquela
época, no reino de Aragão, somente
restavam judeus em Mallorca e provavelmente por este motivo não existem
vestígios desta indumentária na ilha. É
possível que os mallorquinos tenham
deixado de utilizá-la para não ser confundidos com judeus. Contudo era utilizada em Menorca e Eivissa.
A citação documental mais antiga sobre
a “barretina” (mais ou menos tal e como é conhecida hoje) é referente as
festas da Rainha do Catai, uma espécie
de carnaval celebrado no Born no ano
1647, onde apareceu um personagem
com a “barretina” de carreteiro.
A “barretina” era geralmente de confecção doméstica de tricô, e foi adotando
diversas formas e cores ao longo da
história em função da profissão, status
social e condição civil de seu portador.
Just abans de la Guerra Civil, la
barretina era a Barcelona ciutat
distintiu de camàlics i moços de
corda.
Als anys cinquanta del segle XX
encara a Les Guilleries la barretina
musca era signe
de senyor o
d’amo, i la roja,
de servent o de
moço. Es
coneixen, doncs,
diferents
varietats de
barretines: les
llargues -de fins
a nou pams-,
usades als
Pallars i al
Ripollès a les
darreries del
S.XIX i
començaments
del segle
passat; o les
barretines més
curtes, que
atorgaven una elegància més senzilla,
vermelles i pròpies de la zona
costanera i que al pla de Barcelona
perdien la rojor més intensa pròpia de
les contrades de tramuntana, per
adoptar un color roig morat que hom
anomenava barretina brisa, i que
tenia una llargada de tres pams
aproximadament. Era comuna a la
Barcelona del S.XIX. Terra endins
s’escurçava fins als dos pams.
Els homes de més edat la solien
portar morada als Pallars (Gorra
Musca), i es reservava per a festes i
cerimònies, mentre que els més joves
la duien vermella (Gorra Roia); l’una i
l’altra graciosament plegades damunt
del front, o de costat, segons l’edat i
el gust de cadascú, doncs la manera
de portar-la gairebé sempre
caracteritzava els trets psicològics de
l’individu que la portava.
Na época anterior Guerra Civil, a
“barretina” era, na cidade de Barcelona
o que identificava os carregadores.
Nos anos cinqüenta do século XX nas
Guilleries a “barretina” arroxeada era
símbolo de senhor ou de dono, e a vermelha, de servo ou
de moço. São conhecidos, portanto, diversas variações da
“barretina”: as longas
(com até nove palmos), usadas no Pallars e Ripollès no final
do S.XIX e início do
século passado; ou as
“barretines” mais curtas, que davam uma
elegância mais simples, vermelhas e
próprias da zona costeira e que na planície
de Barcelona perdiam
o vermelho mais intenso próprio dos locais de tramontana,
para adotar uma cor
vermelho arroxeado que era denominada “barretina brisa”, e que tinha um
comprimento de três palmos aproximadamente. Era comum na Barcelona
do Séc.XIX. Terra adentro encurtavase até os chegar a dois palmos.
Os homens mais idosos no Pallars a
usavam na cor roxa (Gorra Musca), e
era reservada para festas e cerimônias, enquanto que os mais jovens a
usavam na cor vermelha (Gorra Roia);
uma e outra graciosamente dobradas
para a frente , ou de lado, dependendo
da idade ou gosto de cada um, já que
a forma de usá-la quase sempre caracterizava os rasgos psicológicos do indivíduo que a utilizava.
Na Garrotxa na Vall de Camprodon a
“barretina”roxa era reservada para o
luto, e a vermelha (na Garrotxa) era
sinônimo de camponês pobre, enquanto a musca ou lilás era usada pelos de
A la Garrotxa i a la Vall de Camprodon casa rica.
la barretina morada es reservava per Na Ribagorça eram comuns a
guardar dol, i la vermella -a la
“barretina” lilás (tingida) ou a parda
Garrotxa- era sinònim de pagès pobre, da cor natural da lã.
mentre que la musca o lila la portaven Era usada por marinheiros, pescadoels de casa rica.
res e vendedores de peixe, carregadoA la Ribagorça eren comunes la
res, carreteiros, boiadeiros, camponebarretina musca –tenyida- o la parda – ses, trabalhadores do bosque, mesdel color natural de la
tres de obras, etc.
llana.
Em muitos destes ofíLa barretina era pròpia
cios a barretina requede mariners,
ria ser comprida, depescadors i peixaters,
nominada de três
camàlics, carreters,
“quartans”, que além
bovers de camp,
de proteger do frio, acamperols,
berta em toda sua extreballadors del bosc,
tensão, servia para
mestres d’obres, etc.
proteger o pescoço, as
En molts d’aquests
costas, e a própria caoficis la barretina
beça, dependendo do
requeria ser llarga, de
momento, quando era
les anomenades de
necessário carregar no
tres quartans, que a
ombro as cargas numa
part de protegir del
época na qual não hafred, oberta en tota la
via outros meios para
seva extensió, la
transporte.
Jacint Verdaguer
barretina servia per a
Mesmo assim, os diveprotegir el clatell, l’espatlla, l’esquena ros tipos de barretinas tem convivido
o el propi cap, segons el cas, quan
por vários motivos ao longo dos temcalia estibar les feixugues càrregues
pos.
en un temps en què no hi havia
Tem sido documentado o uso da bard’altres mitjans per a traginar-les.
retina comprida, muito comprida e roAixò no obstant, les diferents varietats xa, dobrada e plana na Barcelona de
de barretines han conviscut per
1854 e também barretinas compridas
diverses raons al llarg del temps. Hi ha que terminavam com uma borla na
documentat l’ús de la barretina llarga, ponta (ano 1820).
molt llarga i morada, plegada plana a No vale de Benasc utilizavam uma vala Barcelona del 1854. També
riação de barretina denominada
barretines llargues a la mateixa ciutat “gorra larga” de elaboração doméstique finien amb borleta al capdavall
ca, com fio de lã dos rebanhos pró(any 1820).
prios e de cor escura (negra natural)
A la vall de Benasc empraven una
ou tingida de “musc” (violeta fosco),
varietat de barretina anomenada
para uso no dia a dia, alternando-a
“gorra larga” d’elaboració domèstica,
com o chapéu (barret) negro de abas
amb fil de llana dels ramats propis i de largas, que ostentavam nas festas e
color bruna (negre natural) o tenyida cerimônia.
de musc (lilat fosc), per a ús diari,
Nas terras de Girona, no S. XIX a baralternant-la amb el capell (barret)
retina de uso habitual era comprida e
negre d’amples ales, que lluïen en les vermelha.
barretina d’ús habitual era llarga i
vermella.
Al S.XVIII a Eivissa era comuna la
barretina amb borleta al
cim.
A les Terres de Ponent
l’any 1840 es coneix que a
Guissona es portaven
barretines morades i
llargues, de forma
arrodonida i penjant vers
un costat o endarrere. A
Lleida ciutat, el mateix
any, tenim documentat un
casament a on el nuvi
portava barretina morada,
no molt gran i plegada
cap endavant, com les que es portaven
a Tarragona a les darreries del S.
XVIII.
La barretina curta, més moderna, el
jovent la solia portar en forma de
cresta, mentre que els més amants de
la rauxa la portaven en forma de niu.
L’ús de la barretina era general a tot
Catalunya als S.XVIII i XIX, va
desaparèixer del nostre paisatge rural i
valls pirinenques durant la primera
meitat del segle passat, llevat d’alguns
indrets –els que menys- a on ho va fer
durant la segona meitat del segle XX.
La barretina, avui, podem afirmar que
és encara viva malgrat haver quedat,
en bona mesura, relegada a un paper
testimonial i folklòric. Així
doncs avui és usada per
galejadors i trabucaires, a
les caramelles, als tres
tombs, pastorets i pessebres
vivents –sense oblidar el tió
de Nadal-, colles de
sardanes, geganters,
pelegrinatges,
manifestacions
reivindicatives diverses,
manifestacions esportives i,
com no, les espontànies sortides als
camps de futbol.
La Confraria Barretinaire promou l’ús
cívic de la barretina a d’altres activitats
més quotidianes com són les sortides
amb bicicleta que semanalmente
No Séc.XVIII em Eivissa era comum
a barretina com uma borla na ponta.
Nas Terras de Poente, no ano 1840,
sabe-se que em Guissona
usavam barretinas roxas
e compridas de formato
arredondado e pendendopara um lado ou para
trás. Na cidade de Lleida,
no mesmo ano, temos
documentado um casamento no qual o noivo
usa barretina roxa, não
muito comprida e dobrada para frente, como as
usadas em Tarragona a
finais do Séc. XVIII.
A barretina curta, mais moderna, os
jovens acostumavam usá-la em forma
de crista, enquanto que os mais tradicionais a usavam na forma de ninho.
O uso da barretina era geral em toda
Catalunha nos Séc.XVIII e XIX, e despareceu da nossa paisagem rural e
vales do Pirineu ao longo da primeira
metade do passado século , salvo em
alguns lugares, onde isso aconteceu
ao longo da segunda metade do século XX.
Atualmente podemos afirmar que a
barretina é ainda viva apesar de ter
sido, em grande medida, relegada a
um papel testemunhal e folclórico.
Portanto é usada por “galejadores e
trabucaires” (pessoas que
disparam trabuco e outras
armas de fogo nas festas),
nas “caramelles”(cantigas
populares nas festas de
páscoa), nos “três
tombs” (festas realizadas
por Santo Antonio e nos
“pastorets”
(reconstituição folclórica
dos acontecimentos do Natal) e presépios vivos sem
esquecermos o “tió de Nadal”-, grupos sardanistas, carregadores de bonecos gigantes, romarias, manifestações
organitzen per Barcelona,
o les caminades populars – El Tió
generalment de muntanyaen què hi participem. Així
com en d’altres
esdeveniments de caire
cultural i lúdics. Sempre
amb el “Fair Play” que ens
caracteritza i buscant la
complicitat de la gent i
sobretot la normalització
d’un fet que a ningú ha d’estranyar;
que a Catalunya hi hagi gent que porti
barretina.
La nostra modesta aportació al món de
la barretina ens permet garantir un
futur a aquesta penyora tan nostra
que ha esdevingut al llarg de la
història un símbol que hom identifica
amb Catalunya. És potser el símbol
més simpàtic i senzill de tots els que
tenim, i és per això que la Confraria el
promou i en demana un ús cívic,
respectuós i responsable.
reivindicativas diversas,
manifestações esportivas
e até nas invasões espontâneas de torcedores nos
campos de futebol.
A “Confraria Barretinaire”
promove o uso cívico da
barretina em outras atividades mais quotidianas
como: passeios com bicicleta que semanalmente
organizam por Barcelona, ou as caminhadas populares (em geral na montanha) nas quais participam. Assim
como em outros acontecimentos de
caráter cultural ou lúdico . Sempre
com o “Fair Play” que os caracteriza e
procurando a cumplicidade entre as
pessoas e principalmente a normalização de um fato que não deve estranhar a ninguém; que na Catalunha
haja gente usando barretina.
Nosso modesto aporte no mundo da
barretina nos permite garantir um futuro a esta prenda tão nossa que tem
sido ao longo da história um símbolo
que identificamos com a Catalunha.
É talvez o símbolo mais simpático e
simples de todos que temos, e é por
isso que a Confraria o promove o seu
uso cívico, respeitoso e responsável.
Texto extraído do site
Confraria Barretinaire
www.barretina.cat
Versão: Miquel Serra Rosanas
“Caramelles”
web:www.catalonia.com.br
Noticias da “Associação Cultural
Noticies de l’“Associação Cultural
Catalonia”
Catalonia”
A Revista Auriga
La Revista Auriga
Ronda Universitat, 7, 3r. 4a
08007 Barcelona
Telèfon: 934123294
Fax: 934126871
www.auriga.cat
[email protected]
Ens informa de la publicació
d’aquest llibre que en les seves
548 pàgines, conté les
semblances de 165 persones
que, al llarg dels segles, han
dedicat l’atenció al món clàssic, en el
sentit ampli, incloent-t’hi la filologia,
l’arqueologia, la història, l’arxivística, la
filosofia, el pensament polític o la
sociologia, arreu de les terres de parla
catalana.
======================
JAZZ—RUMBA
A casa nostre
Ronda Universitat, 7, 3r. 4a
08007 Barcelona
Telèfon: 934123294
Fax: 934126871
www.auriga.cat
[email protected]
Informa do lançamento deste
livro o qual nas suas 548 página, contem as biografias de
165 pessoas que, ao longo dos
séculos, dedicaram à atenção
ao mundo clássico, num sentido amplio,
incluindo a filologia, a arqueologia, a história, a arquivistica, a filosofia, o pensamento político ou a sociologia, ao longo
das terras de fala catalã.
=====================
JAZZ—RUMBA
Na Catalunha
PARA OS QUE QUEREM CONHECER A MÚSICA DO
COMPOSITOR E PIANISTA IVAN SANTAEULÀRIA,
SI VOLEU VEURE I ESCOLTAR LA MÚSICA DEL
COMPOSITOR I PIANISTA IVAN SANTAEULÀRIA, un entrando no Google: Youtube pianista ivan santaeularia e poderão ver e ouvir um concerto de piano
cop en el google clicar: Youtube pianista ivan
a 4 mãos de Boogie-rigi durante o festival de jazz
santaeularia
i podreu veure i escoltar un concert
de piano a 4 mans de Boogie-rigi durant el festival de de Roses, um concerto de Toma4 ou o Chamaleon
jazz de Roses, un concert de Toma4 o el Chamaleon Project com as Chamaleon Sessions de Via Layetana
Project amb les Chamaleon Sessions de Via Layetana de Barcelona.
Clicando em Toma 4 Jamboree poderão ver um
de Barcelona.
dos seus concertos de jazz no Jamboree. Caso
Si cliqueu Toma 4 Jamboree podreu veure un dels
quiser ver imagens de seu grupo de FUNKY
seus concerts de jazz en el Jamboree. Si voleu
JAZZ clique em Esther Ambrós Funky Jazz la
veure imatges del seu grup de FUNKY JAZZ clicar
cova del drac. Para ver seu grupo de RUMEsther Ambrós Funky Jazz la cova del drac. Per
BA clique em : CHAKATAGA SALA APOLO.
veure el seu grup de RUMBA clicar: CHAKATAGA
SALA APOLO.
==========================
TARRAGONA ES PREPARA COM A
CAPITAL DE LA CULTURA CATALANA
2012
TARRAGONA SE PREPARA PARA SER A
CAPITAL DA CULTURA CATALÃ 2012
Outras noticias em: web:www.catalonia.com.br
web:www.catalonia.com.br
Cantinho dos Leitores
A responsabilidade, pelo conteúdo deste
apartado do nosso boletim é única e exclusivamente, do assinante do texto.
Raconet dels Lectors
La responsabilitat, pel contingut d’aquest
apartat del nostre butlletí es tan sols i
exclusivament, de l' assignant del text.
_____________________
CATALUNYA AVUI
La reacció dels partits a la sentencia del TC, com molt be diu En Salvador
Cardús i Ros: www.salvadorcardus.cat/
“s’entén perquè, ..., aquest final posa al descobert les vergonyes
de la política catalana dels darrers trenta anys, entestada a fer-nos
creure allò que no existia.
No: constitucionalment no som una nació, i per tant l’Estat
espanyol no pot ser plurinacional.
No: no tenim cap mena de sobirania reconeguda i per tant, la
sentència no la pot posar en entredit.
No: no hi ha hagut mai cap pacte formal entre Catalunya i Espanya,
perquè Espanya és un Estat que només signa pactes amb altres
subjectes polítics internacionalment reconeguts, és a dir, amb
altres Estats.
El gran drama actual de la política catalana és que s’ha
desenvolupat sobre una gran mentida fundacional”.
Però la reacció del poble, hauria d’esser contra els seus politics,
l’eufemisme “el dret a decidir” ha de canviar per el “dret d’independència”.
Res hi ha de tan utòpic com esperar entendres amb Castella i amb
qualsevol que vulgui ser “español”.
Em de buscar un LÍDER que ens dirigeixi vers aquest final... i ràpid,
doncs a cada dia que passa la cosa es posa pitjor.
I, ara, es l’hora
S’han fet ja una infinitat d’estudis valorant, l’espoliació fiscal actual i els
efectes econòmics d’un possible independentisme unilateral. Vegeu entre
d’altres: http://www.directe.cat/noticia/159289/el-ccn-proposa-untancament-de-caixes-a-compte-del-deute-del-fons-de-competitivitat (veure
també l’estudi en pdf) i encara L'espoliació fiscal als Països Catalans Per a
veure la presentació des d'Internet o baixar-vos el fitxer (4 MB) cliqueu aquí
mateix.
Recentment la Seu del Col—legi d'Economistes de Catalunya ha estat
(segons el digital Directe!cat de Diumenge, 12 de juny de 2011 www.directe.cat/noticia/160200/ )l'escenari de
presentació del llibre: Sense Espanya. Balanç econòmic de la independència
(Ed. Pòrtic). Segons el digital citat:
“El llibre, dels doctors en economia i professors de la Universitat
Pompeu Fabra Modest Guinjoan i Xavier Cuadras, ha estat presentat pel degà
del Col—legi d'Economistes de Catalunya, Joan B. Casas i per l'autor del pròleg
Antoni Serra Ramoneda, expresident de Caixa Catalunya. En el transcurs de
l'acte els dos autors, Modest Guinjoan i Xavier Cuadras, han analitzat alguns
efectes econòmics que podria tenir l'inici d'un procés cap a la independència
de Catalunya.
Una de les premisses de la que els autors parteixen és que, més enllà
d'un hipotètic boicot del productes i les empreses catalanes a Espanya, no hi
hauria altres conseqüències per l'economia catalana i que les institucions,
òrgans reguladors, marc jurídic i financer seguirien funcionant amb tota
normalitat, d'acord amb la voluntat de la societat catalana de continuar a la
Unió Europea i a la moneda única, sent una economia oberta,
desenvolupada i integrada en el procés globalitzador.
Els efectes socioeconòmics
A l'hora d'analitzar els efectes socioeconòmics d'aquest possible boicot des
d'Espanya cap a una hipotètica Catalunya independent cal distingir, segons
els autors, entre el boicot que podrien portar a terme les persones i el de
caire empresarial. Per Modest Guinjoan, el boicot de les persones "és
emocional, limitat en el temps i s'acaba focalitzant en uns quans productes
representatius per la qual cosa els seus efectes són limitats". Com a exemple,
els autors han citat les diverses campanyes de boicot al cava que van tenir un
impacte global relativament moderat i concentrat en el temps.
Per altra banda, Modest Guinjoan ressalta que el boicot per part de les
empreses seria molt menor bàsicament perquè, d'una banda, la dependència
de l'economia catalana de la d'Espanya s'ha anat reduint progressivament i,
de l'altra, perquè "les empreses prenen decisions racionals i ningú a una
empresa està disposat a pagar més si no hi ha bones raons que ho
justifiquin".
Per a Xavier Cuadras si es produís una reacció simètrica de boicot per
part de la societat catalana això produiria una substitució de certs productes
importats d'Espanya per productes del país, el que compensaria, tot i que
només en una petita part, els perjudicis del boicot a les empreses catalanes.
L'estudi analitza un hipotètic boicot en el que es podria dir el període de
transició cap a la independència donat que d'aquí a 30 anys, per exemple,
ningú parlarà de boicot.
La quantificació del boicot
Sectorialment, les empreses més afectes serien les que venen a
consumidors finals, tot i que també es veurien afectades les empreses
proveïdores d'aquestes empreses. Per contra, les empreses que operen
únicament en un mercat local i les de serveis es veurien menys afectades. Per
a Xavier Cuadras "al cap i a la fi, el grau d'afectació del boicot en les
empreses dependria de l'exposició de les mateixes al mercat espanyol".
Xavier Cuadras explica que en el cas, a títol d'exemple, que el boicot fos
del 40% per part dels consumidors i del 20% per part de les empreses, el
descens del PIB català se situaria en el 4%. Xavier Cuadras fa palès que,
tenint en compte que dèficit fiscal de Catalunya està establert en un 9-10%,
el resultat final seria que l'economia catalana no experimentaria cap
sotragada, ans el contrari.
Els càlculs d'aquests dos investigadores assenyalen que, el boicot hauria
d'assolir unes cotes de descens del 80% de les vendes a consumidors i del
50% de les vendes a empreses perquè el descens del PIB català fos
equivalent al dèficit fiscal mitjà, estimat a partir dels càlculs dels governs
espanyol i català.
Una visió estrictament econòmica
El degà del Col—legi d'Economistes de Catalunya, Joan B. Casas, ha dit
en la presentació del llibre, que el Col—legi d'Economistes era el lloc adient per
la presentació d'aquest llibre, perquè analitza la viabilitat de la independència
des d'una perspectiva estrictament econòmica. Casas destaca el caràcter
pioner d'aquesta publicació, que assegura, té la voluntat d'aportar informació
de base sòlida a un dels grans debats de la societat catalana.
L'autor del pròleg, catedràtic d'economia d'empresa de la UAB, Antoni
Serra Ramoneda, ha fet una glosa de l'obra i ha dit que l'actual mètode de
finançament ha fracassat perquè la fórmula de càlcul és perversa i "el que ens
donen per un costat ens ho acaben treien per un altre". Pel prestigiós
economista el llibre és oportú perquè el debat sobre la independència ha
deixat de ser tabú i perquè, des de determinats medis, s'ha donat una visió
catastrofista de la independència de Catalunya, des d'una perspectiva
econòmica, sense cap raonament.
Serra Ramoneda ha conclòs la seva intervenció recordant que aquest
llibre es continuador del treball que va iniciar un altre il—lustre economista i
polític com va ser Ramon Trias Fargas.
La discussió sobre la viabilitat econòmica d'una Catalunya independent ja
va sorgir als anys 30 amb el famós article de Cambó "L'endemà de les festes"
que va ser contestat per Joan Crexells, un dels intel—lectuals més destacats
del nostre país”.
Si doncs econòmicament es viable a que esperem....!!!
Senyors politics, prou de pensar en vosaltres mateixos i en la
vostra carrera política,!!!
Penseu en Catalunya!, preneu exemple del nostre Barça i treballeu
en equip.
Que espereu, que ens prenguin la resta?... que tornem als anys del
feixisme...
Ja n’hi ha prou! Fa 72 anys que espero poder viure plenament en català.
Vull tornar a la meva terra amb passaport de Catalunya!
Miquel Serra Rosanas