Adéu a les armes

ADÉU A LES ARMES
17 d’octubre del 2008
/I
CATALUNYA, SETEMBRE DE 1938 - FEBRER DE 1939
el set manari d el p ened ès
Adéu a les armes
La retirada de Catalunya de les Brigades Internacionals
Good bye Spain, Au revoir Espagne, Arrivederchi
Spagna, Zegnaj Hiszpanio, Auf viedersehen Spanien, Hasta siempre España...
Carles Querol i Rovira
carlesquerol.com
La decisió voluntària i
unilateral del president
del Govern de la
República, Juan Negrín,
anunciada el 21 de
setembre de 1938 davant
l’Assemblea de la Lliga
de Nacions a Ginebra
(Suïssa), de posar fi a
la participació de les
Brigades Internacionals
a la guerra d’Espanya
responia a raons de
política interior i,
sobretot, a l’advers
context internacional.
Aquells voluntaris estrangers que
des del juliol de 1936 es van identificar amb la causa republicana i
amb la lluita contra el feixisme i
es van anar incorporant a l’Exèrcit
Popular es trobaven perplexos a
finals d’aquell mes de setembre
de 1938 davant la decisió irreversible que els obligava a sortir
d’Espanya. Juan Negrín coneixia
més bé que ningú les adversitats
per a la República, tant al front de
l’Ebre, on la pèrdua d’homes, de
material i de moral feia presagiar
una imminent derrota; com en
l’escenari internacional, on la
política expansiva de Hitler no
era contestada d’una forma contundent, sinó que les potències
europees semblava que renunciessin a plantejar qualssevol
mena de resistència i acceptar,
resignadament, les pretensions
nazis d’annexionar-se una part
de Txecoslovàquia.
Quan el 21 de setembre de
1938, en plena batalla de l’Ebre,
Negrín va assumir la retirada dels
internacionals que lluitaven al
bàndol republicà encara tenia
l’esperança que França i Gran
Bretanya decidissin finalment
plantar cara a Hitler i que aquella eventual conflagració pogués
afavorir de rebot la causa republicana a Espanya. En tot cas,
amb la retirada, Negrín pretenia
pressionar Franco perquè ell a
la vegada també enviés a casa
les unitats italianes i alemanyes
de les que disposava, molt més
nombroses i més ben equipades
que les Brigades Internacionals.
Només Mussolini va ordenar una
retirada simbòlica de 10.000
legionaris italians, però la resta
fins a gairebé vuitanta mil, com
veurem, va restar a Catalunya
fins ben acabat el conflicte.
Aquells mateixos dies, reunits
el Fhürer Adolf Hitler, el Duce
Benito Mussolini, el primer
ministre britànic Arthur Neville
Chamberlain i el seu homònim
francès Édouard Daladier signaven, finalment el dia 29, l’his-
“La vostra sortida del país és una
necessitat que ens imposem a nosaltres
mateixos per a demostrar a aquesta
falsa No Intervenció que la retirada
dels voluntaris no és un problema
per a la República, i sí que ho és pels
feixistes rebels, aliats amb les forces
estrangeres [les tropes italianes i nazis
enviades per Mussolini i Hitler en
ajut de Franco] que pretenen conquerir
noves posicions a Espanya”.
Fragment del discurs de Juan Negrín,
president del Govern de la República, als
brigadistas internacionals. L’Espluga de
Francolí, 25 d’octubre de 1938
Juan Negrín López (1892-1956), president del Govern de la República.
Foto Fundación Juan Negrín
tòric Pacte de Munic que, per
tal de garantir la pau europea,
significava de fet l’acceptació de
les pretensions annexionistes de
Hitler a Txecoslovàquia i de rebot
la definitiva No Intervenció de
Gran Bretanya i França a la guerra
d’Espanya.
Finalment, la inhibició nordamericana va acabar de reblar el
clau i els governs de les tres grans
democràcies, França, Regne Unit
i Estats Units, van perjudicar la
causa del govern democràtic espa-
nyol, van bloquejar la capacitat
de la República per a defensar-se
i van abocar-la als braços de la
Unió Soviètica. Posats en la tessitura d’haver de triar entre una
Espanya feixista de dretes i una
Espanya democràtica d’esquerres
van fer prevaler l’interès classista.
El Secretari adjunt d’Estat nordamericà, Summer Welles, reconeixia el 1944 “De totes les nostres
polítiques cegues i aïllacionistes,
la més desastrosa va ser l’actitud
que vam prendre en la Guerra Civil
espanyola [...] en la llarga història de la política internacional de
l’administració Roosevelt [Franklin
Delano Roosevelt, president dels
Estats Units entre 1932 i 1945],
no hi ha hagut, em sembla, cap
error més clamorós que la política
que va adoptar durant la Guerra
Civil d’Espanya”.
Les Brigades Internacionals
L’ajut de l’Alemanya nazi i
de la Itàlia feixista a l’alçament
Un grup de voluntaris estrangers a la guerra d’Espanya travessant desarmats la frontera del Portús, enarborant
la bandera de les Brigades Internacionals: l’estrella de tres puntes sobre els colors republicans, vermell, groc i lila.
Febrer de 1939. Foto de Henry Buckley. Fons Henry Buckley. Arxiu Comarcal de l’Alt Penedès de la Generalitat de
Catalunya (ACAPGC)
militar del general Franco, i la
política de neutralitat, promoguda
per Gran Bretanya i acceptada per
França i Estats Units, va propiciar
que la Internacional Comunista,
tant a Moscou com a París, es
plantegés com podia ajudar la
República espanyola en aquelles
circumstàncies d’aïllament tan
adverses. Dos mesos després que
Franco s’alcés en armes contra la
legalitat democràtica, exactament
el 18 de setembre de 1936, el
Komintern (Tercera Internacional)
reunit a Moscú va decidir propiciar que voluntaris de tot el
món viatgessin a Espanya per
incorporar-se a l’Exèrcit de la
República.
Segons les estimacions més
fiables, entre 32.000 i 35.000
voluntaris internacionals (veure
requadre adjunt) integrats a la
11a Brigada Thaelman, la 12a
Brigada Garibaldi, la 13a Brigada
Dombrowski, la 14a Brigada La
Marsellesa, la 15a Brigada Lincoln
– Washington i les 129a i 150a
Brigades van participar des del mes
d’octubre de 1936 fins principis
de febrer de 1939 en tots els fronts
de guerra en territori espanyol. Si
bé hi ha alguns historiadors que
xifren el total dels brigadistes a
l’entorn dels 50.000, molt per
sobre de la xifra més ajustada
d’entre 32.000 i 35.000, hi ha un
cert consens en què mai no van
superar els 20.000 el nombre dels
que van lluitar simultàniament.
També hi ha coincidència en què
les víctimes mortals assolissin
la xifra de 13.000 combatents
estrangers.
(Continua a la pàgina següent)
ADÉU A LES ARMES
II /
17 d’octubre del 2008
CATALUNYA, SETEMBRE DE 1938 - FEBRER DE 1939
NOMBRE APROXIMAT DE BRIGADISTES INTERNACIONALS
QUE VAN LLUITAR DE FORMA INTERMITENT A
LA GUERRA D’ESPANYA CONTRA EL FEIXISME
(Octubre de 1936 – Febrer de 1939)
Francesos .......................................................8.962
Polonesos........................................................3.113
Italians...........................................................3.002
Nord-americans.............................................2.341
Alemanys........................................................2.217
Dels països balcànics.....................................2.095
Britànics.........................................................1.843
Belgues...........................................................1.722
Austríacs.........................................................1.400
Txecs...............................................................1.066
Dels països bàltics............................................892
Escandinaus......................................................799
Holandesos........................................................628
Hongaresos........................................................528
Canadencs.........................................................512
Suïssos................................................................408
Portuguesos.......................................................134
Altres països....................................................1122
TOTAL...........................................................32.784
(Ve de la pàgina anterior)
Franco, per la seva banda, va
integrar en el Cuerpo de Ejército
Marroquí, a més de les forces
regulars del nord d’Àfrica, a sanguinaris legionaris marroquins i
mercenaris africans procedents
dels territoris d’Ifni i Sàhara,
amb un total de 75.000 homes.
Comptava, també, amb els 500 o
800 avions, tancs i material de la
Legió Cóndor enviada per Hitler
amb un total de 20.000 efectius
humans més. Pel que fa a la participació italiana, el corresponsal
del The Daily Telegraph, Henry
Buckley, informava que “no disposo
de la informació necessària per a
conèixer la composició exacte de
l’exèrcit italià, ni encara menys la
proporció d’infanteria motoritzada,
tancs, tanquetes, carros blindats
i unitats d’artilleria motoritzada
que es van utilitzar per aconseguir
un desplegament tan efectiu [...]
Acta dels acords de la reunió del
Komintern celebrada el 18 de
setembre de 1936 a Moscou. La
brutícia acumulada a les lletres de
la màquina d’escriure, el desgast
de tant utilitzar-les, un excés de
tinta, o bé tot plegat, dificulta
la lectura. Malgrat això, al punt
7 s’indica que caldrà “reclutar
voluntaris que tinguin experiència
militar per ser enviats a Espanya amb
treballadors de tots els països”.
Fons de l’autor
M’imagino que el nombre de soldats italians era de quaranta mil,
amb vint mil homes més dedicats
al transport, l’artilleria i tropes de
reserva”. (Ara sabem que el total
d’efectius italians van ser de 73.000
homes i uns altres 5.700 per a
l’aviació, que a més Mussolini
va facilitar a Franco 700 avions,
entre 100 i 200 carros blindats,
2.000 canons, 1.500 morters,
3.500 metralladores i gairebé
7.500 vehicles).
Per tal de tenir una perspectiva
global de quina va ser la presència
de tropes estrangeres en territori
espanyol entre 1936 i 1939, cal
afegir que la contribució de la
Unió Soviètica en favor de la
República es va concretar en uns
7.000 o 8.000 homes, 627 avions,
390 carros i vehicles blindats,
un miler de peces d’artilleria i
379.000 fusells.
A finals del mes de setembre de 1938, encara lluitaven a
Catalunya uns deu mil brigadistes que es van anar agrupant en
diversos indrets per a fer efectiva la seva retirada. La meitat
d’ells, no obstant, van desobeir
les ordres ja que no podien tornar
als seus països d’origen sense caure
sota la repressió feixista i es van
incorporar a diferents unitats de
El vaixell de càrrega Ciudad de Barcelona va realitzar diversos viatges de Marsella a València per traslladar els
voluntaris internacionals. A la primavera de 1938 va ser enfonsat per la flota italiana o alemanya. Hi van morir una
trentena de voluntaris. Fons de l’autor
l’Exèrcit Popular fins que o bé
van resultar morts o ferits en
combat, van caure presoners de
l’exèrcit franquista o van sortir,
finalment, per la frontera francesa els darrers dies de la guerra
a Catalunya.
Uns cinc mil brigadistes, que
malgrat l’ordre de retirada havien
decidit romandre a Espanya, van
tancar el camí de l’èxode dels
refugiats civils: italians, alemanys,
austríacs, hongaresos, romanesos, polonesos, txecs i iugoslaus
havien lluitat fins el final. Van
travessar la frontera amb més
de tres-cents mil espanyols que
fugien a França.
La Torre de Fontaubella,
16 d’octubre de 1938
Aquest va ser el primer dels
grans actes de comiat a les
Brigades Internacionals que es
van organitzar a Catalunya el mes
d’octubre de 1938. La intenció
del Govern de la República era
demostrar amb fets la decisió
presa per Negrín de retirar els
voluntaris estrangers. Per això,
es va convocar als fotògrafs i als
corresponsals de guerra inter-
La concentració i desfilada a la Torre de Fontaubella ( Priorat ) va ser
el preludi dels actes de comiat que es van celebrar el mes d’octubre de
1938. La instantània es va captar al quilòmetre 1 en direcció a Pradell de la
Teixeta. Al fons, la Mola de Colldejou. Foto Robert Capa. ICP
nacionals perquè informessin,
exhaustivament, de l’acte que se
celebraria a les rodalies de Falset,
prop de Barcelona, com s’indicà
en la nota de convocatòria a la
premsa. Ni en aquest cas ni en
el que tingué lloc nou dies després a l’Espluga de Francolí es
va alertar la població civil, més
aviat el contrari, es van organitzar
d’incògnit per tal d’evitar que els
quintacolumnistes informessin
l’enemic.
Els voluntaris britànics, canadencs, nord-americans, llatinoamericans i cubans de la Brigada XV;
els batallons de parla alemanya
de la Brigada XI i els eslaus de
la Brigada XIII, que dos mesos
després de l’ofensiva del 25 de
juliol havien reculat travessant
l’Ebre, atenent la decisió presa
per Negrín, van retornar als seus
campaments del Priorat, a prop
de Marçà, de Falset i de Pradell de
la Teixeta, respectivament.
Entre el 21 i el 24 de setembre els brigadistes havien sofert
moltes baixes. Així, entre els 337
voluntaris del batalló britànic va
haver-hi 14 morts, 24 ferits i 132
desapareguts. A més, 31 van ser
declarats desertors.
En una gran esplanada a peu de
carretera, situada a un quilòmetre
de La Torre de Fontaubella en
direcció de Pradell de la Teixeta,
es van concentrar els voluntaris
per a la desfilada militar. Edwin
Rolfe a la seva obra The Lincoln
Batallion descriu així l’indret: “El
comiat va tenir lloc en una vall
dominada per una muntanya que
els nord-americans mai no oblidarem: l’enorme massa esquitxada de
pins i arbustos, coronada pel gran
penya-segat blanc sobre el cim del
qual, aquell dia, com molts dels dies
durant els quals els nord-americans
havíem instruït els joves camarades
espanyols, els núvols es van trencar
i van davallar tot onejant”.
Els comandaments de les
brigades André Marty, Hans
Kahle, Luigi Gallo [Luigi Longo
(1900-1980), comissari polític
comunista de les brigades que va
canviar el seu cognom a la guerra
d’Espanya] i Ludwig Renn que
presidien l’acte, van pronunciar
els discursos de rigor i van repartir
Carnets d’Honor als voluntaris.
Al final de l’acte i després de
dipositar les seves armes en un
camió, van desfilar al so d’una
banda militar que va interpretar
(Continua a la pàgina IV)
Les tropes de les brigades internacionals concentrades en una gran
esplanada a peu de carretera, entre la Torre de Fontaubella i Pradell de la
Teixeta ( Priorat ). Foto de Robert Capa. Magnum Photos/Contacto
17 d’octubre del 2008
ADÉU A LES ARMES
/ III
CATALUNYA, SETEMBRE DE 1938 - FEBRER DE 1939
Les democràcies occidentals es desentenen del destí
de la Segona República espanyola
La Guerra Civil espanyola va propiciar l’alineació de l’Alemanya nazi i de la Itàlia
feixista a favor de Franco, mentre les potències democràtiques europees, principalment Gran Bretanya i França, van optar per la No Intervenció. La conseqüència en
l’àmbit internacional va comportar que només la Unió Soviètica, i en menor mesura
Mèxic, recolzessin la República Espanyola. D’esquerra a dreta, els quatre dictadors
que entre 1936 i 1939 van determinar el final de la Segona República: Adolf Hitler,
el qual de 1933 a 1945 va exercir successivament els càrrecs de canceller, cap del
govern i cap d’estat d’Alemanya; Benito Mussolini, primer ministre italià entre 1922
i 1943; Francisco Franco, general colpista que el 18 de juliol de 1936 s’alçà en armes
contra la República democràtica i que el 1939 va establir una dictadura que perdurà
fins el 1975; i Josef Stalin, el màxim dirigent de la Unió de Repúbliques Socialistes
Soviètiques (URSS) i del Partit Comunista de la Unió Soviètica entre 1920 i 1953.
A la fila de sota, el primer ministre britànic, Arthur Neville Chamberlain, i
el seu homònim de la República Francesa, Édouard Daladier, que es van desentendre d’Espanya quan més ho necessitava signant amb Hitler i Mussolini el Pacte de
Munic el 28 de setembre de 1939. Des de la llunyania, el president nord-americà
Franklin Delano Roosevelt també va optar per mirar cap a una altra banda. Fotos
del fons de l’autor.
Benito Mussolini
Adolf Hitler
Arthur Neville Chamberlain
Josef Stalin
Édouard Daladier
Francisco Franco
Franklin Delano Roosevelt
ADÉU A LES ARMES
IV /
17 d’octubre del 2008
CATALUNYA, SETEMBRE DE 1938 - FEBRER DE 1939
(Ve de la pàgina II)
marxes i himnes internacionals,
espanyols i catalans.
Les Masies de l’Espluga
de Francolí, 25 d’octubre
de 1938
“A les dues de la matinada
vaig marxar de Marçà cap a l’estació sota una violenta tempesta.
Als cinc minuts de sortir ja estava
xop com un peix. Tota la nit en un
vagó amb goteres, sense finestres,
una nit horrible, homes insomnes
i arraulits, congelats i tremolant,
bancs de tercera classe ben durs fins
a l’Espluga”. Així va descriure al
seu diari personal Men in Battle
el brigadista nord-americà Alvah
Bessie el viatge en tren dels voluntaris internacionals fins a l’Espluga
de Francolí on van arribar a les 8
del matí del 25 d’octubre.
Es van desplaçar a peu fins un
conjunt d’immobles del balneari
Hotel Villa Engracia del barri de
Les Masies on s’hi havia instal·lat
un hospital militar de campanya.
Al pati porxat es van concentrar uns centenars de voluntaris
desarmats que es van situar de
cara a una galeria superior on
s’havia instal·lat un gran plafó
amb l’emblema de les Brigades
Internacionals i diverses pancartes amb llegendes al·lusives al
paper dels voluntaris a la guerra
d’Espanya.
En el torn dels parlaments
van intervenir el President del
Govern de la República, Juan
Negrín (veure el text íntegre del
seu discurs en el requadre adjunt),
el general Vicente Rojo, el coronel
Juan Modesto, el tinent coronel
Enrique Líster i el dirigent brigadista
francès André Marty. Tots van
manifestar el seu reconeixement
als voluntaris internacionals i
els van assegurar que no havien
lluitat en va. Negrín va anunciar
que els brigadistes obtindrien la
nacionalitat espanyola després
de la guerra, una promesa que
no es va complir fins el 1996. Al
final de l’acte oficial, els assistents
van cantar La Internacional i van
dinar i ballar al pati porxat del
balneari.
Un gran desplegament de
corresponsals de premsa i fotògrafs nacionals i internacionals
convocats en aquesta ocasió a
Montblanc, a prop de Barcelona
van immortalitzar aquell acte
de l’Espluga de Francolí i van
donar-lo a conèixer arreu del
món.
Avinguda Diagonal de
Barcelona, 28 d’octubre
de 1938
Per iniciativa de la subsecretaria
de l’Exèrcit de Terra s’organitzà a la
capital catalana un acte apoteòsic
d’homenatge i comiat als brigadistes que va aplegar tres-cents mil
barcelonins a l’Avinguda del 14
d’abril (la Diagonal), al Passeig de
Gràcia i a la Plaça de Catalunya. Per
tal d’evitar que l’aviació franquista
pogués bombardejar o metrallar
les tropes, l’acte es va anunciar
públicament mitja hora abans a
través de la megafonia mòbil que
recorregué els principals carrers de
la ciutat mentre diverses esqua-
El coronel republicà Juan Modesto Guillotto adreçant-se a les tropes
internacionals concentrades al pati porxat del balneari Hotel Villa
Engracia. 25 d’octubre de 1938. Foto de Henry Buckley. Fons Henry
Buckley. ACAPGC
El recinte del balneari Hotel Villa Engracia, que s’havia convertit en
hospital de campanya, comptava amb un pati interior prou gran on els
brigadistes podien passar desapercebuts aquell matí del 25 d’octubre de
1938. Foto de Henry Buckley. Fons Henry Buckley. ACAPGC
El fotògraf francès Jean Moral treballava a la guerra d’Espanya per ParisSoir i Paris Match. El 25 d’octubre va captar l’acte de comiat a les Brigades
Internacionals a l’Espluga de Francolí. Els voluntaris estrangers que no van
trobar parella femenina per ballar al final de l’acte no es van resignar. Foto
de Jean Moral
dretes d’avions Xatos i Mosques
republicans protegien l’espai aeri
barceloní.
A dos quarts de cinc de la
tarda en punt, precedits d’un
batalló d’infanteria i d’unitats de
desembarcament de l’esquadra i
dels serveis de metralladores de la
defensa costanera, i d’un grup de
combatents de l’Ebre, els brigadistes
internacionals desarmats, que havien
arribat d’incògnit el dia anterior,
van desfilar en formació, mentre
les barcelonines i els barcelonins
els homenatjaven amb pancartes,
banderes, garlandes i rams de flors
i arcs de llorer. Tancaven la desfilada un grup de ferits mutilats.
El corresponsal del The New York
Times, Herbert Matthews, recordava
vuit anys després a la seva obra
The Education of a Corresponded
“El 28 d’octubre es va celebrar una
darrera desfilada a Barcelona, els
internacionals, malgrat les circumstàncies, van abandonar Espanya
invictes, i malgrat que les tropes que
pocs mesos després van desfilar per
aquella mateixa Diagonal vagin ser els
italians, els alemanys, els moros, els
falangistes, els carlins i els legionaris
estrangers (es refereix com el lector
haurà deduït a l’exèrcit franquista),
els seus passos marcials no ofegarien
els ideals d’aquells homes que van
venir de llunyans indrets del món
per combatre el feixisme”.
La llotja presidencial s’instal·là a
l’espai de l’actual Plaça de Francesc
Macià on s’hi van reunir, entre
Els brigadistes es van reunir mig d’incògnit per evitar que l’aviació
franquista pogués bombardejar-los mentre celebraven l’acte de comiat.
Foto de Henry Buckley. Fons Henry Buckley. ACAPGC
La banda militar que va amenitzar el ball al pati del balneari de l’Espluga
de Francolí. Foto de Jean Moral
El president del govern de la República, Juan Negrín, rodejat dels caps
de l’Exèrcit Popular davant l’accés al recinte de l’Hotel Villa Engracia de
l’Espluga de Francolí. S’identifica a l’extrem esquerre el general Vicente
Rojo; ben bé a la dreta de Negrín, els coronels Juan Modesto i Enrique
Líster; i d’esquena, en primer terme, amb les mans a l’esquena sostenint
la seva boina, el cap brigadista André Marty. Entre la resta hi havia el
coronel Antonio Cordón, el comissari general Bibiano Fernández Osorio y
Tafall i el cap brigadista Luigi Longo. Foto de Henry Buckley. Fons Henry
Buckley. ACAPGC
d’altres, el President de la República,
Manuel Azaña, el President del
Govern, Juan Negrín, el President
de la Generalitat, Lluís Companys,
així com el general Vicente Rojo, la
dirigent comunista Dolores Ibàrruri
i els caps del batallons internacionals, entre els quals destacava
André Marty. Mentre durà la desfilada van sonar, repetidament, La
Internacional i El Himno de Riego,
però en cap cas Els Segadors, una
mostra més de la irrellevància que
tenia el Govern de la Generalitat en
aquelles circumstàncies. El discurs
que aquella tarda va pronunciar
Dolores Ibàrruri, La Pasionaria,
és una de les peces oratòries més
entranyables que ella va pronunciar
al llarg de la Guerra Civil (veure
un fragment del seu discurs en el
requadre adjunt).
Els mateixos protagonistes
que quan van arribar a Espanya
mostraven un esperit combatent
i una certesa en la victòria final
traspuaven, en aquella ocasió, un
aire de decepció i de derrota i també
d’incertesa davant el futur que els
esperava als seus països d’origen
(Alemanya, Itàlia, Polònia, Àustria
i Txecoslovàquia) on s’havien instaurat règims nazis o feixistes. A
Between the Bullet and the Lie, un
altre corresponsal nord-americà,
Cecil Eby, comentava que els brigadistes “[...] amb mantes enrotllades
sobre l’espatlla dreta, amb tot tipus
(Continua a la pàgina VII)
17 d’octubre del 2008
ADÉU A LES ARMES
CATALUNYA, SETEMBRE DE 1938 - FEBRER DE 1939
/V
VI /
ADÉU A LES ARMES
CATALUNYA, SETEMBRE DE 1938 - FEBRER DE 1939
17 d’octubre del 2008
ADÉU A LES ARMES
17 d’octubre del 2008
/ VII
CATALUNYA, SETEMBRE DE 1938 - FEBRER DE 1939
El voluntari britànic Malcolm Dunbar (1912-1962), Cap d’Operacions de la XV Brigada
Internacional Lincoln desfilant amb posat marcial per la Diagonal de Barcelona el 28
d’octubre de 1938. Havia estat alumne del Trinity College de Cambridge. Foto inèdita de
Henry Buckley. Fons Henry Buckley. ACAPGC
Manuel Azaña, president de la República, i Juan Negrín, president del Govern, accedint a
la llotja principal de la plaça de Francesc Macià des d’on van presenciar la desfilada dels
brigadistes el 28 d’octubre de 1938. El president de la Generalitat, Lluís Companys, també
s’hi trobava present si bé en un segon terme. Foto inèdita de Henry Buckley. Fons Henry
Buckley. ACAPGC
Barcelonines i barcelonins de totes les edats es van concentrar a la Diagonal, el Passeig de
Gràcia i la Plaça de Catalunya per homenatjar i acomiadar les Brigades Internacionals el 28
d’octubre de 1938. Foto inèdita de Henry Buckley. Fons Henry Buckley. ACAPGC
Voluntaris estrangers desfilant per la Diagonal de Barcelona. Enarboren una estrella de tres
puntes, l’emblema de les Brigades Internacionals. Foto inèdita de Henry Buckley. Fons Henry
Buckley. ACAPGC
A l’actual plaça de Francesc Macià, a la Diagonal de Barcelona, les autoritats de l’Estat i de
la Generalitat van homenatjar les tropes internacionals. Foto de Henry Buckley. Fons Henry
Buckley. ACAPGC
Els balcons es va emplenar de barcelonines i barcelonins, mentre d’altres s’enfilaven als
fanals de l’enllumenat per victorejar les tropes. Foto inèdita de Henry Buckley. Fons Henry
Buckley. ACAPGC
(Ve de la pàgina IV)
de calçat que es pugui imaginar i amb
els uniformes apedaçats i deslluïts
pel temps, passaven davant nostre,
alguns somrient i altres tots seriosos,
en columna de vuit i anant gairebé
al pas”.
Frontera del Portús,
entre el 7 i el 9 de febrer
de 1939
Els darrers cinc mil brigadistes que s’havien vist obligats a
romandre a Espanya van sortir
finalment del país entre el 7 i el
9 de febrer de 1939 quan l’exèrcit
i els gendarmes francesos els van
obrir les fronteres. Eren alemanys,
austríacs, italians (i també polonesos
i ioguslaus) que havien quedat
bloquejats a la frontera, assetjats
en un cul-de-sac per les forces
franquistes i convençuts que si
retornaven als seus països d’origen
on imperava el nazisme i el feixisme
serien detinguts, empresonats i
probablement executats per la seva
participació en la guerra contra
Franco. (Veure en aquest mateix
número l’entrevista als brigadistes
austríacs Hans Landauer i Gerhard
Hoffmann).
Els brigadistes francesos ja
havien marxat el 12 de novembre
per la frontera de Portbou; el 2 de
desembre ho va fer un grup de
327 voluntaris nord-americans i
quatre dies després un altre con-
tingent de 306 britànics.
L’historiador Andreu Mayayo
relata com aquell 7 de febrer a
la frontera del Portús “Uns 500
italians, desarmats i vestits de civil,
encapçalaren el pas dels interbrigadistes. Abans de passar a territori
francès, una companyia de carrabiners presentà armes i els italians
lliuraren la bandera de la Brigada
Garibaldi a Luigi Gallo. Traspassada
la línia fronterera, els esperaven els
oficials comissionats per la Societat
de Nacions, a qui Morandi (es refereix al tinent coronel brigadista
italià Aldo Morandi) lliurà la seva
pistola. Tot seguit demanà asil a
les autoritats franceses. Els interbrigadistes passaren en formació
davant un grup de gendarmes que
feien els honors”.
Entre els corresponsals i fotògrafs que van presenciar aquelles
escenes s’hi trobava el corresponsal
del The Daily Telegraph, el britànic Henry Buckley, que un any
després va escriure a les seves
memòries Life and Death of the
Spanish Republic “Avui segueixo pensant que allò que els meus ulls van
veure no era la realitat, sinó només
un malson.[...] La primera onada de
refugiats, la qual va assolir la xifra
de quatre cents mil, va arribar al
poble fronterer del Portús el 30 de
gener. Recordo que la carretera era
plena a vessar de carretons, carros
de mules i qualssevol altre vehicle
de rodes que hom es pugui imaginar.
Els francesos no deixaven passar
cap mena de vehicle, la qual cosa
va provocar un enorme embús. Es
remorejava que Franco havia entrat
ja a Figueres i aquell rumor havia
provocat un allau de gent en direcció
a la frontera.[...] Veiem arribar a
aquells soldats fins al lloc fronterer,
alguns simplement destrossats pel
cansament, altres afamats, altres ferits
de gravetat, alguns amb membres
del seu cos gangrenats, tots plens de
brutícia, de fang i de misèria, i veiem
com els soldats francesos els feien
retrocedir qui sap cap a on.
Per si encara no n’hi hagués prou
-afegeix Buckley- va començar a
ploure, primer suaument, però cada
vegada amb més i més intensitat, de
(Continua a la pàgina IX)
VIII /
ADÉU A LES ARMES
CATALUNYA, SETEMBRE DE 1938 - FEBRER DE 1939
17 d’octubre del 2008
ADÉU A LES ARMES
17 d’octubre del 2008
/ IX
CATALUNYA, SETEMBRE DE 1938 - FEBRER DE 1939
Camí de la frontera, militars i civils es desplacen a peu, a cavall i en vehicles a motor. Foto
inèdita de Henry Buckley. Fons Henry Buckley. ACAPGC
Soldats i gendarmes francesos escorcollant els soldats republicans, nacionals i internacionals,
per evitar que entrin al seu país amb armes de foc. Foto inèdita de Henry Buckley. Fons Henry
Buckley. ACAPGC
Abans d’entrar en territori francès els brigadistes van haver d’abandonar el seu armament.
Foto del fons de l’autor
(Ve de la pàgina VII)
forma que aquelles cortines d’aigua
no feien més que augmentar l’espectacle dantesc al qual assistíem
impotents i horroritzats, De res va
servir que Molesworth (era un brigadier enviat per la Societat de
Nacions per a verificar el pas de la
frontera de les tropes brigadistes)
protestés davant la gendarmeria.
Es van encongir d’espatlles i li van
dir simplement que estaven obeint
ordres”.
Camps d’internament
d’Argelers i Sant Cebrià.
Febrer de 1939
De la frontera francesa, els
brigadistes van ser traslladats als
camps d’internament d’Argelers
i Sant Cebrià. S’ha calculat que
només al camp de Sant Cebrià
se n’hi van recloure, inicialment, més de tres mil. “Quan
aquells desgraciats van poder
travessar finalment la frontera
-recorda Henry Buckley a les
seves memòries- van ser conduïts a uns camps prop del mar.
Aquells descampats eren només
això, terrenys empantanegats que
s’inundaven quan plovia i que
eren assotats per turmentes de
sorra quan bufava el vent a la
platja.
Gairebé no hi havia cap cabana
on refugiar-se. Els homes havien
de cavar forats a la sorra, vivien
en caus com a animals per a protegir-se de les pluges i el fred. No
Tropes internacionals desarmades i en formació (a l’esquerra de la imatge) honoren la
columna que avança cap a la línia fronterera del Portús. Foto de Henry Buckley. Fons Henry
Buckley. ACAPGC
Dos brigadistes britànics en el moment de travessar la frontera del Portús. Foto Henry
Buckley. Fons Henry Buckley. ACAPGC
El corresponsal de guerra britànic Henry Buckley a l’esquerra de la imatge, entrevistant un
observador militar de la Lliga de Nacions als camps d’internament de Sant Cebrià o Argelers.
Febrer de 1939. Foto d’autor no identificat. Fons Henry Buckley. ACAPGC
hi havia aigua potable i va ser per
això que la disenteria es va estendre entre la població de refugiats.
El servei mèdic era pràcticament
inexistent, de forma que setmanes
després d’haver-hi arribat molts
ferits encara no havien estat atesos. Algunes dones i nens van ser
confinats a d’altres indrets, però
molts sofriren els rigors d’aquells
mals anomenats camps d’internament i ben anomenats camps
de concentració. Només es veien
soldats senegalesos que patrullaven
amb porres de fusta i la cavalleria
de l’Exèrcit francès que controlava
aquells recintes brandant els sabres
a la més petita provocació, perquè
ningú no tingués cap mena de
dubte de la situació en què es
trobava.
I així, un mes després que la
guerra s’hagués acabat, gent que
en la seva vida anterior eren advocats, arquitectes o metges, s’havien
convertit en aquesta nova vida a
Argelers o Sant Cebrià els noms
d’aquelles ratoneres en animals
que vivien en caus que ells mateixos havien construït com si fossin
talps a la sorra. Deambulaven tot
el dia amb aspecte desendreçat i
abatut, sense saber on posar-se
quan van arribar les pluges de
primavera.
Mai no m’havia sentit tan
deprimit, perquè aquest mig milió
d’homes que deambulaven perduts
per aquells camps representaven
el punt límit a què havia arribat
el gènere humà, assenyalava no
un passat evident la Guerra Civil
espanyola, sinó, per estrany que
pugui semblar, cap al futur, una
visió de futur en el que tots els
veritables demòcrates acabaríem
d’aquesta manera, empresonats
en grans camps de concentració,
tancats i aïllats per a no contaminar amb les nostres idees la
resta de la humanitat”.
A més dels camps d’Argelers
i Sant Cebrià amb una població
de cent mil i cent cinquanta
mil reclosos, respectivament,
el 18 de febrer es van obrir el
camps de Bram on s’hi van
tancar disset mil homes i el de
Barcarés on hi van ser destinats
cinquanta mil. Els mesos de
març, abril i maig van entrar en
(Continua a la pàgina següent)
ADÉU A LES ARMES
X/
17 d’octubre del 2008
CATALUNYA, SETEMBRE DE 1938 - FEBRER DE 1939
Un brigadista internacional observa la platja d’Argelers o de
Sant Cebrià on es van aixecar els camps d’internament per als
refugiats republicans, mentre al costat seu dos refugiats intenten
bastir una cabana amb una manta. Al diari que porta a les mans
s’informa dels darrers esdeveniments a Espanya. Foto inèdita de
Henry Buckley. Fons Henry Buckley. ACAPGC
(Ve de la pàgina anterior)
funcionament, respectivament,
els camps de Set-Fonts, amb
quinze mil exiliats; el de Gurs,
amb vint-i-sis mil i el d’Agde
amb vint-i-quatre mil.
I després...
Alguns brigadistes italians
endarrerits van ser capturats per
les tropes franquistes abans de
travessar la frontera i van ser
afusellats immediatament, com
explicava al seu diari el Ministre
d’Afers Exteriors italià Galeazzo
Ciano el 22 de febrer de 1939 “La
situación en Cataluña es buena.
Franco la mejora con una cuidada
y severa limpieza. También han
sido detenidos muchos italianos,
anarquistas y comunistas: se lo
digo al Duce (es refereix al seu
sogre, Benito Mussolini) que
me ordena que los haga fusilar
y añade: los muertos no cuentan
la historia”.
La premoció de Henry Buckley
que aquells camps d’internament s’estendrien per tot el
món no va tardar en acomplir-se. Acabada la Guerra Civil
espanyola començà la dictadura
franquista i la Segona Guerra
Mundial.
Als camps d’internament
d’Argelers, Sant Cebrià, Agde,
Set-Fonts, Bram, Barcarés i Gurs
els van substituir, molt aviat,
els que Franco va habilitar per
als derrotats republicans a l’interior d’Espanya en forma de
destacaments penals -com el
de Barracas a Castelló, on va
ser destinat el vilafranquí Josep
Morató i Rovirosa, o el de Puerto
Pesquero on van recloure un
altre veí de Vilafranca, Josep
Ventura i Ferrer-; colònies penitenciàries militaritzades -com
la del Canal de Guadalquivir-,
batallons disciplinaris de treballadors -com el del Valle de
los Caídos o els de Manresa,
Torroella de Montgrí, Salt i
Algesires on el sadurninenc
Jaume Pinyol i Tubella va ser
destinat- i tallers penitenciaris
escampats per tota la geografia
peninsular així com a les illes
Balears i Canàries. La llista sinistra la continuarien els nazis a
A la sorra de les platges dels camps d’Argelers i Sant Cebrià
es van enterrar milers de refugiats que hi van morir, entre
els quals hi havia brigadistes internacionals. A la imatge,
unes mantes tapen els cossos d’un parell de cadàvers. Foto
Henry Buckley. Fons Henry Buckley. ACAPGC
Auschitwz, Mathausen, Dachau,
Sachsenhausen, Buchenwald,
Flossenbuerg, Ravensbruech; i
els terribles gulags estalinistes
a la Unió Soviètica, la relació
completa dels quals segueix sent
un dels secrets que la caiguda
del mur de Berlín no va desvetllar. El més tristament famós
va ser el de Nóvy Ierusalim
on fou deportat l’escriptor
rus Alexander Solchenitizin,
premi Nobel de Literatura el
1970, mort el passat 3 d’agost a
Moscou. (Quan des de la capital
russa vaig conèixer a l’instant
la seva defunció a través de la
cadena CNN, se’m va tornar
a fer palès l’horror estalinista
que ell va denunciar a la seva
obra Arxipèlag Gulag).
Els brigadistes internacionals
supervivents van ser concentrats
el mes de maig de 1939 al camp
de Gurs. Alguns hi van morir,
molts d’ells van ser traslladats
posteriorment a camps nazis,
d’altres van col·laborar amb la
Resistència contra l’ocupació
francesa i la resta van tornar als
seus països d’origen on patirien
la repressió. Quan s’alçà el teló
de la Segona Guerra Mundial van
tornar a agafar les armes.
El camp d’internament de Gurs en fase de construcció, l’abril de 1939. El
mes següent hi van ser traslladats els brigadistes internacionals. Al fons, els
Pirineus nevats. Foto del fons de l’autor
Les tropes nazis victorioses de la Legió Cóndor que havien combatut al
bàndol franquista no van marxar d’Espanya fins a finals del mes de maig
de 1939. La foto correspon a la desfilada que es va celebrar el 25 de maig
a la ciutat de Vigo, poc abans d’embarcar en destinació a Alemanya.
Observi’s el contrast entre la marcialitat dels vencedors i la resta de
fotografies dels vençuts. Foto Pacheco
Amb uns llistons de fusta i unes mantes els refugiats van
construir les seves tendes de campanya a la sorra de les platges
d’Argelers i Sant Cebrià. Foto de Henry Buckley. Fons Henry
Buckley. ACAPGC
El filòsof francès Albert
Camus, gran activista de la
causa republicana, va resumir
el sentiment d’aquells milers de
voluntaris que es van mobilitzar
per lluitar contra el feixisme:
“Va ser a Espanya on la meva
generació va aprendre que es pot
tenir raó i ser derrotat, que la
força pot destruir l’ànima i que
a vegades el coratge no obté cap
mena de recompensa. Això és el
que explica perquè tanta gent,
tot el món sencer, sent el drama
d’Espanya com una tragèdia personal”.
Un altre simpatitzant de les
Brigades Internacionals, l’escriptor jueu nord-americà Alfred
Kazin va escriure “Espanya no
és el meu país, però la Guerra
Civil espanyola, com la que la va
venir després, va ser la “meva”
guerra. Allí hi vaig perdre amics.
Hi vaig perdre l’esperança que
es pogués aturar Hitler abans
de la Segona Guerra Mundial.
Hi vaig perdre la tolerància que
encara em pogués quedar pels
comunistes després dels judicis i de les purgues de Moscou.
Els destructors de la República
espanyola, però, sempre serien
els meus enemics”.
Grup de voluntaris de la Brigada Lincoln a bord del vaixell SS Harding amb
destinació a Nova York, el desembre de 1938. Gentilesa de Tamiment
Library, New York, New York University, ALBA, Small Photographic
Collections
Cinc mesos després de la Guerra Civil Espanyola l’exèrcit del Tercer Reich va
envair Polònia. També en aquesta oportunitat França i el Regne Unit es van
abstenir d’intervenir en el conflicte. Foto d’un venedor londinenc de diaris
amb els cartells que anunciaven la invasió de Polònia, del fons de l’autor
17 d’octubre del 2008
ADÉU A LES ARMES
/ XI
CATALUNYA, SETEMBRE DE 1938 - FEBRER DE 1939
Geografia de la retirada a vuit comarques catalanes
De l’Ebre als seus països d’origen, o als camps
d’internament del sud de França, la retirada dels
brigadistes internacionals va recórrer diverses
comarques catalanes. Els escenaris bèl·lics de
1938 i 1939 a la Ribera d’Ebre, el Priorat, la Conca
de Barberà, Barcelona, el Penedès, el Gironès, el
Vallespir i el Llenguadoc-Rosselló tal i com eren fa
setanta anys i tal i com són avui.
Móra d’Ebre
(Ribera d’Ebre)
Setembre de 1938
Conseqüents amb l’ordre
de retirada dels voluntaris
internacionals promoguda
pel president del Govern de
la República, Juan Negrín, els
brigadistes que havien participat a l’ofensiva iniciada la
nit del 24 al 25 de juliol van
retirar-se als seus campaments
del Priorat. El 23 de setembre van emprendre el camí
de tornada travessant l’Ebre
de la riba dreta a l’esquerra.
Gairebé tots els ponts havien
estat destruïts per l’aviació
franquista i van haver d’utilitzar barques de rems per a
traspassar el riu.
El nucli urbà de Móra
d’Ebre va ser objecte de continus bombardejos que van
afectar molts immobles.
Vista de Móra d’Ebre des de l’embarcador de la riba esquerra. Tots els ponts havien estat destruïts. Foto de Henry Buckley. Fons Henry Buckley. ACAPGC,
i foto actual d’Anna M. Nadal
XII /
ADÉU A LES ARMES
17 d’octubre del 2008
CATALUNYA, SETEMBRE DE 1938 - FEBRER DE 1939
Carretera de
la Torre de
Fontaubella a
Pradell de la
Teixeta
(El Priorat)
16 d’octubre de 1938
En aquesta comarca de la reraguarda es van concentrar les
Brigades Internacionals des de
la primavera de 1938 fins el 24
de juliol d’aquell mateix any,
quan es va iniciar l’ofensiva
republicana de l’Ebre. A finals
de setembre hi van retornar
després de dos mesos de combat i hi van romandre fins el
moment de la repatriació. Els
batallons de parla anglesa
(nord-americans, britànics i
canadencs), juntament amb els
llatinoamericans i els cubans,
integrats a la Brigada XV Abraham
Lincoln- Washington, es van
instal·lar prop de Marçà, en
un indret que van anomenar
Chabola Valley; la XI Brigada
Thaelmann, amb els voluntaris
de parla alemanya, acamparen
prop de Falset; i els eslaus de
la XIII Brigada tenien el campament prop de Pradell de
la Teixeta. La concentració i
desfilada del dia 16 d’octubre
es va celebrar al quilòmetre 1
de la carretera de la Torre de
Fontaubella a Pradell.
Diversos brigadistes van descriure aquest indret del Priorat
a les seves cartes i memòries.
Alvah Bessi a Men it Battle ho
veia així: “Rere nostre hi havien
uns turons escarpats, parcialment
arbrats i coronats d’uns penyatsegats perpendiculars de roca
gris pàl·lid que marejaven. Quan
feia sol, tot el paisatge brillava
amb una llum blanca davant de
la qual amb prou feines podies
obrir els ulls. Les fulles estaven
cobertes de pols, les pedres cremaven i petits llargandaixos hi
rondaven. Els dies ennuvolats,
la boira cobria els turons més
alts i, llavors, davallava lentament i majestuosament per
les cares dels penya-segats, més
lentament, més majestuosament
que qualssevol cascada. Solíem
contemplar-los”.
També Peter N.Carroll a
The Odyssey of the Abraham
Lincoln Brigade: Americans in the
Spanish Civil War va escriure
“[...] mirant cap a l’enorme turó
boscós coronat d’una gran roca
blanca a manera de penya-segat
sobre el cim del qual els núvols
es trencaven i es precipitaven
cada vespre com les cascades
del Niàgara. I a la tarda, la
cara de la roca es tornava de
color rosa i brillava mentre el
sol es ponia”.
Concentració de brigadistes en
formació en una gran esplanada
a peu de carretera, mentre les
autoritats militars feien els seus
discursos. Foto de Robert Capa.
Magnum Photos/Contacto
Tropes de les Brigades Internacionals encaminant-se al lloc de concentració per passar revista i fer una desfilada militar. Ben bé al centre de la primera
fila, el brigadista nord-americà Milton Wolff, a la seva dreta Don Thayer i a l’esquerra George Watt. Foto de Robert Capa. ICP
El brigadista nord-americà Milton Wolff (1915-2008) al mateix metre
quadrat del quilòmetre 1 de la carretera de la Torre de Fontaubella a
Pradell de la Teixeta, on el 16 d’octubre de 1938 va encapçalar la desfilada
del batalló de la Brigada Abraham Lincoln. L’instantània va ser captada el
2003 i dos anys després, Wolff va tornar al mateix escenari. Tenia previst
assistir als actes del setantè aniversari però va morir el 18 de gener de
2008 a Berkeley, Califòrnia (USA), a l’edat de 92 anys. Foto de Felix Jackson
El quilòmetre 1 de la carretera ja asfaltada que actualment comunica la
Torre de Fontaubella i Pradell de la Teixeta. Al fons, la Mola de Colldejou.
Foto d’Anna M. Nadal
Tot i que la vegetació i els pinars han ocupat el territori, encara es
conserva l’esplanada al quilòmetre 1 de la carretera de la Torre de
Fontaubella a Pradell de la Teixeta. El 4x4 està situat on el 1938 hi havia
un camió perpendicular a la carretera. Foto d’Anna M. Nadal
ADÉU A LES ARMES
17 d’octubre del 2008
/ XIII
CATALUNYA, SETEMBRE DE 1938 - FEBRER DE 1939
Pati porxat del
balneari Hotel
Villa Engracia
del barri de Les
Masies de l’Espluga de Francolí
(La Conca de Barberà)
25 d’octubre de 1938
El complex on es va celebrar
l’acte de comiat de les Brigades
Internacionals era un antic balneari, amb la denominació d’Hotel
Villa Engracia, existent des del
segle XIX al barri de les Masies de
l’Espluga de Francolí. Convertit en
hospital militar durant la batalla
de l’Ebre, era un lloc adequat de
la reraguarda per a la celebració
de la concentració sense el risc
de bombardejos enemics. Els
voluntaris internacionals van
arribar-hi a peu, des de l’esta-
ció del ferrocarril de l’Espluga;
i també en camions provinents
dels diferents assentaments de
les brigades.
Situat a menys d’un quilòmetre del monestir de Poblet, i
convenientment restaurat, actualment fa les funcions d’alberg
juvenil Jaume I de la Generalitat
de Catalunya.
Durant 65 anys ningú no
va identificar aquest indret com
el recinte on s’havia celebrat
l’efemèride d’aquell 25 d’octubre. Encara que pugui semblar
impossible, cap dels protagonistes
va indicar amb precisió el lloc
exacte ni existia cap referència
concreta a les cròniques dels
corresponsals de l’època. Però
fa cinc anys, l’historiador britànic
Nil Thraby, de l’Associació No
Jubilem la Memòria, se’n va adonar després d’un minuciós treball
de recerca trepitjant tota la zona
amb fotografies de l’època per a
identificar aquell pati porxat i
aquella galeria superior des d’on
les autoritats civils i militars es
van acomiadar de les tropes.
Un dels molts anuncis de premsa que es publicaven a la premsa per atreure clients al balneari Hotel Villa Engracia
de l’Espluga de Francolí. Anunci de l’any 1909, del fons de l’autor
Els brigadistes accedeixen caminant i desarmats a l’interior del complex d’immobles. Foto inèdita de Henry Buckley. Fons Henry Buckley. ACAPGC
El mateix recinte avui. El conjunt d’edificis està destinat a alberg juvenil de la Generalitat de Catalunya. Foto de l’autor
XIV /
ADÉU A LES ARMES
CATALUNYA, SETEMBRE DE 1938 - FEBRER DE 1939
17 d’octubre del 2008
ADÉU A LES ARMES
17 d’octubre del 2008
/ XV
CATALUNYA, SETEMBRE DE 1938 - FEBRER DE 1939
Carretera de Tarragona a Barcelona
(Alt i Baix Penedès)
15 de gener de 1939
Un nombrós grup de brigadistes que s’havien reincorporat al
front van retrocedir per la carretera de Tarragona a Barcelona
quan el 15 de gener les tropes franquistes van ocupar la primera
capital costanera catalana.
Fugien barrejats amb la població civil i amb algunes unitats
militars que es retiraven a la rereguarda. Testimoni d’aquella jornada, el corresponsal del The New York Times, Herbert
Matthews, explicava set anys després a la seva obra The Education
of a Corresponded: “Durant aquest breu espai de temps des de la
matinada i fins ben avançada la tarda, la carretera de la costa entre
Tarragona i Vendrell, unes 18 milles, va esdevenir un vertader infern.
A ningú no li calien ordres per a continuar i anar cuita-corrents, ja
que els avions rebels no van parar en tot el dia. Ningú no se’n podia
escapolir i nosaltres ho vàrem haver d’afrontar com tothom.
Poc abans d’arribar al Vendrell, varen baixar a la línia de
costa 15 bombarders mentre tres més arribaren per mar. Vàrem
esperar gairebé una hora mentre bombardejaven i metrallaven les
carreteres i quan finalment desaparegueren, ens vàrem obligar a fer
un reconeixement molt dolorós i trist, fins a arribar a la carretera de
Valls, a les carreteres secundàries i, finalment, tornar al Vendrell i
avall cap a Tarragona: les destrosses dels bombardejos de les quals
havíem estat testimonis eren com avisos macabres.
No gaire lluny del Vendrell hi havia dos carros amb les mules
mortes. Un home jeia també mort a la vora de la carretera. Totes
les pertinences que hi havia als carros havien estat destruïdes o
escampades per terra; conills i aviram morts o ferits a les gàbies.
Parts de les pertinences i moltes més coses horribles havien estat
llançades als fils de telèfon i a les branques dels arbres més propers.
Un carretó de mà, i tot el que hi havia dins, varen sortir d’estampida
de la carretera i volaren per damunt d’un mur”.
Retirada de militars i civils el dia que Tarragona va caure en poder de les tropes franquistes, al seu pas per
l’interior del Vendrell. El seguici està aturat al pas a nivell del ferrocarril. Foto de Robert Capa. ICP
El pas a nivell va desaparèixer quan s’estrenà el pas subterrani a la dècada dels vuitanta del segle passat. L’immoble de l’esquerra es va construir el 1939 després d’enderrocar el que veiem a la
fotografia superioir. Foto d’Anna M. Nadal
ADÉU A LES ARMES
XVI /
17 d’octubre del 2008
CATALUNYA, SETEMBRE DE 1938 - FEBRER DE 1939
Carretera de Girona a Figueres
(Gironès)
Entre el 25 de gener i el 7 de febrer de 1939
Tarragona va caure en poder del franquistes el 15 de gener, el 26 ocupaven
Barcelona i el 4 de febrer Girona. La carretera que des d’aquesta darrera capital catalana conduïa a Figueres i a La Jonquera va ser aquelles jornades la ruta
principal de fugida utilitzada pels refugiats civils i militars. El president de la
República i del Govern, Manuel Azaña i Juan Negrín; el president de la Generalitat,
Lluís Companys, i els membres del seu govern; el president del Govern Basc,
José Antonio Aguirre, i els principals caps militars de l’Exèrcit Popular com el
general Vicente Rojo, el coronel Juan Modesto i els tinents coronels Enrique
Líster i Manuel Tagüeña, entre d’altres, van sortir del país travessant la frontera
francesa. Les màximes autoritats civils dels governs basc, català i espanyol, que
s’havien allotjat a Agullana i la Vajol, van utilitzar un camí de muntanya que
els va portar a les Illes (França).
Aquest tram de carretera entre Girona i Figueres va ser objecte de constants
bombardejos i metrallaments per part de l’aviació franquista contra els refugiats
civils, els brigadistes i les tropes republicanes que hi transitaven. Milers de penedesencs s’hi van veure atrapats. El veí de Sant Sadurní, Dionís Viladoms, no ha
oblidat mai que “Nosaltres érem a l’interior d’un camió; la metralla va tocar de ple
al xofer i a nosaltres no ens va passar res, encara no sé com ens en vam sortir. Quan
vam saltar del camió caminàvem sobre els morts. N’hi havia a milers”.
Els 81 diputats que van assistir a la darrera sessió de les Corts Republicanes
als soterranis del castell de Sant Ferran de Figueres l’1 de febrer de 1939 també
van seguir la mateixa ruta. En aquella històrica sessió, el general Rojo va informar
a Azaña que donava la guerra per perduda, mentre Negrín insistia en les tres
condicions que calien per aconseguir la pau: la garantia d’independència de la
nació espanyola, que el poble espanyol pogués decidir sobre el seu propi govern
i que no s’apliquessin represàlies contra els vençuts.
Els fotògrafs i corresponsals de premsa internacionals que havien cobert la
informació del bàndol republicà -Robert Capa, Herbert Matthews, Henry Buckley,
Vincent Sheean, William Forrest i O’Dowd Gallagher-, citats gairebé tots en aquest
reportatge, es van afegir a aquell èxode massiu cap a la Jonquera i el Portús.
Un seguici interminable de refugiats amb vehicles de tota mena que circula per la carretera de Girona a Figueres (l’actual N-II) acostant-se a Medinyà, un dels nuclis de població del municipi
de Sant Julià de Ramis. A l’angle superior dret de la fotografia podem veure el castell i la rectoria de Medinyà. Foto de Robert Capa. Magnum Photos/Contacto
La construcció de l’autopista AP 7 i les reformes i modificacions a la N-II van desfigurar totalment aquest indret que ara és difícil de reconèixer. En aquesta fotografia podem veure també a
l’extrem dret el castell i la rectoria de Medinyà. Aquesta localització l’ha realitzat el fotògraf gironí Josep Algans, autor de la imatge actual
17 d’octubre del 2008
ADÉU A LES ARMES
/ XVII
CATALUNYA, SETEMBRE DE 1938 - FEBRER DE 1939
Frontera del
Portús
(Vallespir)
Del 7 al 9 de febrer
de 1939
La carretera de la Jonquera a
la frontera francesa s’entafora
entre dues muntanyes quan
s’acosta al Portús. El 1939,
a banda i banda de la línia
fronterera existien un conjunt
d’immobles on s’hi allotjaven
els guàrdies i els gendarmes
encarregats del control de la
línia divisòria. Aquests darrers
tenien instruccions precises
d’admetre al seu territori només
aquells refugiats que hi entressin desarmats i a peu.
La mesura va comportar que
s’acumulessin a la intempèrie
centenars de camions, autocars,
ambulàncies, cotxes, carros i
altres mitjans de locomoció
civil i militar; així com cavalls,
mules i ases dels refugiats que
es van dedicar a pasturar per
les rodalies. Piles i piles d’armament lleuger de tota mena
completaven l’escenari de la
retirada.
Un nombrós grup de brigadistes internacionals en formació i desarmats apropant-se a la frontera francesa. Foto inèdita de Henry Buckley. Fons Henry
Buckley. ACAPGC
Ja ningú no s’atura a la frontera del Portús, ni en un sentit ni en un altre. Foto de l’autor
ADÉU A LES ARMES
XVIII /
17 d’octubre del 2008
CATALUNYA, SETEMBRE DE 1938 - FEBRER DE 1939
Camps d’internament d’Argelers i Sant Cebrià
(Llenguadoc – Rosselló francès)
Principis de febrer de 1939
En un primer moment els brigadistes van ser reclosos als camps d’Argelers i Sant
Cebrià. El veí d’Arenys de Mar, Ferran de Pol, tinent de l’Exèrcit republicà, va descriure així la seva arribada al camp de la platja de Sant Cebrià: “De sobte ens trobem
davant d’un camp encerclat de reixes de filferro. Hi entrem travessant una porta on fan
guàrdia uns negres amb la baioneta calada. Caminem per entre aquelles reixes, atònits.
No volem creure el que veuen els nostres ulls. I mirem atemorits aquestes dunes, aquestes
ondulacions del desert que acaben perdent-se al mar. Una mena de joncs i una herba baixa
i seca són tota la vegetació d’aquest lloc tan horrible. No hi ha ni una cabana, ni un petit
refugi contra el vent que comença a bufar. Anem d’un lloc a l’altre buscant un lloc on
protegir-nos. Però és inútil”.
El vilafranquí Josep Rovira i Ràfols, que va fugir en el mateix camió que el
sadurninenc Dionís Viladoms, recordava els horrors d’Argelers: “En aquell camp
vam passar molt de temps dormint a la intempèrie, bevent aigua salada, dormint amb
una manta a terra i l’altra embolicant-nos de dos en dos per suportar el fred [...]. Molts
estaven malalts i al matí els trobàvem morts per la malaltia i el fred. Havíem d’anar a
fer les necessitats al mar, a la vista de tothom. Més endavant van fer com unes casetes
de fusta, on es pujaven dos graons i a sota hi havia el cubell gros de planxa on anaven a
parar els excrements”.
Les millors fotografies de la Guerra Civil espanyola del corresponsal britànic del The Daily
Telegraph, Henry Buckley (Manchester 1904- Sitges, 1972), s’exhibiran en una exposició
antològica que s’inaugurarà a l’Edifici Miramar Sitges el dissabte 23 de maig de 2009 i
que es podrà visitar fins el 25 de juny. El comissariat de la mostra ha estat encarregat al
nostre col·laborador Carles Querol el qual va localitzar a Sitges el fons Henry Buckley la
Setmana Santa de 2006.
Tanmateix, el proper 15 de gener de 2009 s’inaugurarà al Palau de Congressos de
Tarragona l’exposició Capa, aquí. Tragèdia republicana al final de la Guerra Civil amb les
fotografies que Robert Capa va captar durant la retirada republicana a la carretera de
Tarragona a Barcelona el 15 de gener de 1939. Aquesta mostra tancarà el periple de
l’exposició que, com es recordarà, es va inaugurar a Vilafranca el desembre de 2006.
ADÉU A LES ARMES
17 d’octubre del 2008
/ XIX
CATALUNYA, SETEMBRE DE 1938 - FEBRER DE 1939
Brigadistes internacionals més reconeguts
Algunes de les personalitats internacionals civils més
reconegudes que van lluitar a Espanya i que en alguns casos
hi van deixar la vida. En homenatge seu, l’escriptor nordamericà Ernest Hemingway, que hi havia estat present com a
WILLY BRANDT (1913-1992)
Militant socialista alemany. Entre
1969 i 1974 va ser canceller de
la República Federal Alemanya.
Premi Nobel de la Pau el 1971.
ANDRÉ MALRAUX (19011976)
la Brigada Abraham Lincoln.
Després de sortir d’Espanya el
1939 va participar a la Segona
Guerra Mundial. Autor d’Another
Hill: An Autobiographical Novel i A
Member of the Working Class.
ALVAH BESSIE (1904-1985)
Escriptor, novel·lista i guionista
cinematogràfic nord-americà. Va
recollir les seves memòries d’Espanya a l’obra Men in battle.
RALPH FOX (1900-1936)
Novel·lista, poeta, historiador
i crític literari, aquest escriptor
britànic va morir als primers
mesos de la Guerra Civil.
corresponsal internacional, va sentenciar “No men ever entered
the earth more honorably than those who died in Spain” (“No
existeixen homes més honorables a tot el món que aquells que
van morir a [la guerra de] Espanya”.
d’internament la va recollir a la
seva obra La lie de la terre.
DEZVO REVAL (1903-1996)
Fotògraf hongarès que signava les
seves imatges amb el pseudònim
de Turai. A la sortida de Gurs fou
internat als camps nazis. Participà
amb la Resistència i lluità a la
Segona Guerra Mundial. Després
es va dedicar professionalment
al cinema i a la fotografia.
Rick Blaine: el brigadista de ficció
mundialment famós gràcies a una
pel·lícula nord-americana
JOSIP BROZ TITO (1892-1980)
GUSTAV REGLER (1898-1963)
Escriptor alemany. La seva obra
The Grat Crusade recull la seva
experiència a Espanya. Les seves
memòries es van publicar amb
el títol The Owl of Minerva.
Escriptor francès que fundà la
Escuadrilla España, una unitat
aèria al servei de la República.
Autor de L’Espoir, una novel·la
autobiogràfica ambientada en
la Guerra Civil espanyola, i de
La condition humaine. Premi
Goncourt i Ministre de Cultura
francès en els governs de Charles
de Gaulle.
GEORGE ORWELL (1903-1950)
CHARLES DONNELLY (19141937)
Poeta irlandès mort a la Batalla del
Jarama. El 1987 es va editar una
recopilació de la seva obra amb
el títol The Life and Poems.
JOHN COOKSON (1913-1938)
Físic i matemàtic nord-americà.
Va morir a Marçà (Priorat) a causa
de l’artilleria enemiga el 10 o
l’11 de setembre de 1938.
JOHN CORNFORD (19151936)
Escriptor britànic besnét de Charles
Darwin. Va morir a Jaén el 28 de
desembre de 1936. Havia publicat treballs i articles en revistes
nord-americanes i angleses.
PIETRO NENNI (1891-1980)
Socialista italià. Ministre d’Afers
Estrangers i Vicepresident del
Govern d’Itàlia en dues ocasions entre 1945 i 1968.
Escriptor britànic nascut a l’Índia. Autor, entre d’altres, de
l’obra autobiogràfica Homage
to Catalonia.
MILTON WOLFF (1915-2008)
Entre 1953 i 1980 va ser President
de la República Federal de
Iugoslàvia.
LUDWIG RENN (1889-1979)
CHISRTOPHER CAUDWELL
(1907-1937)
Mort també a Espanya. Escriptor
i poeta britànic. A excepció de
la seva novel·la This My Hand, la
resta de la seva obra es va editar
en caràcter pòstum.
PALMIRO TOGLIATTI (18931964)
Entre 1945 i 1968 va exercir
de Secretari General del Partit
Comunista Italià.
DAVID GUEST (1911-1938)
Professor al University College
de Southampton (Regne Unit).
Filòsof, escriptor, científic i
matemàtic brillant, va morir a
la Batalla de l’Ebre.
Mort el gener d’enguany, va
ser el més famós dels comandaments nord-americans de
ARTHUR KOESTLER (19051983)
Jueu hongarès nacionalitzat
britànic. Novel·lista, assagista,
historiador, periodista i filòsof.
La seva experiència als camps
Arnold Friedrich Viet von Golssenau
era un escriptor alemany que el
1929 va relatar les seves vivències
de la Primera Guerra Mundial a
l’obra Guerra, i a Der Spanische Krieg
les de la Guerra Civil espanyola.
Premi Nacional de Literatura de la
República Democràtica Alemanya
el 1955 i el 1961.
“Sempre ens quedarà París!”.
Qui no recorda aquesta frase
èpica de la llegendària pel·
lícula Casablanca? Potser
no és tan mítica com aquella altra “Torna-la a tocar
Sam” referint-se a la cançó
As Time Goes By, però s’hi
acosta. La primera, com tothom sap, s’atribueix a Rick
Blaine (Humphrey Bogart) i
la segona a Ilsa Lund (Ingrid
Bergman).
Rick, el personatge principal masculí de l’obra teatral
Everybody Comes to Rick’s que
el director Michael Curtiz va
traspassar al cine el 1942, tenia
un passat una mica confús.
Es trobava ocasionalment a
París quan els nazis van ocupar
França i temia ser detingut
pels alemanys. Per què? Ens ho
revela ell mateix en un breu
diàleg quan explica que havia
lluitat a la Guerra d’Espanya al
bàndol republicà. Era, per tant,
un brigadista nord-americà
i d’aquí ve la seva recança a
quedar-se a la capital francesa.
Quan Murray Burnett i Joan
Alisson van escriure aquesta
història romàntica situant-la
a la França de Vichy, van
recórrer a la circumstància
d’un voluntari internacional
que havia lluitat a Espanya
contra el feixisme per fornir
el personatge d’un rerefons
idealista i llegendari que s’adeia
molt amb el desenllaç final
de la història, quan Rick força
la sortida de la ciutat marroquina de Casablanca de
l’exiliat Víctor Laszlo ( l’actor
Paul Henreid) i d’Ilsa.
Vés per on, hem acabat
parlant de l’actriu Ingrid
Bergman, filla d’un fotògraf
suec. En aquest mateix reportatge es reprodueixen algunes
fotografies d’un altre professional de la imatge: l’hongarès
Robert Capa. Doncs bé, així com
l’idil·li entre Ingrid Bergman
i Humphrey Bogart va ser de
ficció (que se sàpiga), el que
ella va mantenir amb Capa
va ser uns dels més sonats
de l’època, tot i els esforços
d’ambdós per mantenir-lo
en secret. Foto publicitària
de Casablanca, del fons de
l’autor.